Studium Masriera

Amb sis imponents columnes corínties i un frontó flanquejat per dues criatures mitològiques –dos grius, meitat lleons meitat àguiles–, el taller d’orfebreria que la família Masriera es va fer construir al carrer de Bailèn semblava més un temple clàssic que un obrador. De fet, l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas es va inspirar en el temple romà d’August del Mont Tàber, al Barri Gòtic, per dissenyar l’edifici, que en els seus orígens tenia una reixa d’accés que reproduïa la del temple d’Erectèon d’Atenes. El taller va començar a edificar-se l’any 1882 per encàrrec dels germans Josep i Francesc Masriera Manovens, segona generació del llinatge de joiers, i va acabar-se el 28 d’abril del 1884. Les estàtues de dos eminents pintors, Marià Fortuny i Eduardo Rosales, esculpides per Josep Reynés –i avui desaparegudes–, flanquejaven l’entrada.

L’any 1912, Lluís Masriera i Rosés, pintor, orfebre, autor, escenògraf i director teatral, va heretar el taller –que els primers anys de segle XX havia acollit l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia– i, amb el temps, el va arranjar per donar sortida a les seves inquietuds dramàtiques. El 1921 va fundar Belluguet, companyia amateur que va constituir-se en una proposta teatral alternativa al nostre país, i va oferir funcions en un espai de l’estudi. Després d’unes reformes, l’any 1932 va obrir-se el Teatre Studium.

Amb la guerra, i després de la creació del Consell de l’Escola Unificada (CENU), la Generalitat va confiscar l’Studium i el Teatre Escola –escenari de l’Escola de Declamació (Consell de Cent, 264) des de la dècada del 1910, i associat sovint a assemblees i a actes polítics–, i els va oferir a la Institució del Teatre, que va controlar-ne l’ús.

El 1939 l’Studium es convertí en seu del Club Helena, una societat encara jove que més endavant es faria un lloc en circuit teatral amateur de la ciutat.

Les arts escèniques hi van mantenir la seva presència fins al 1951, quan les monges de la Petita Companyia del Cor Eucarístic de Jesús van comprar l’edifici i s’hi van establir. Durant uns anys, les religioses van mantenir el teatre per a representacions escolars, fora del circuit comercial. Als anys noranta van obrir la propietat al barri, oferint activitats pròpies d’oci i de catequesi. S’hi oferien tallers diversos, entre els quals algun de teatre. El 2009, l’edifici va ser cedit a la Fundació Pere Relats.

Des del 2020 l'edifici és propietat de l'Ajuntament de Barcelona i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. L'edifici està pendent de reformes, però és improbable que es preservi el teatre, ja que totes les propostes de reforma presentades proposen enderrocar-lo.