Les cartelleres dels diaris barcelonins van començar a anunciar la programació de la Sala Ampurdanesa l’any 1923. No trobem als mateixos diaris, però, informació sobre les dimensions ni la disposició de l’escenari o del pati de butaques, com tampoc la data d’inauguració; només que estava especialitzat en teatre de titelles per a infants. En una crònica publicada a La Vanguardia molts anys després, el 1997, Lluís Permanyer explicava que al número 11 del carrer del Pi hi havia un casalot del segle XVII, edificat sobre les restes d’un altre del segle XV, que va allotjar el Col·legi de Notaris i a partir de 1958, als baixos, el Teatre Guimerà. També Lluís Orduna, director del Guimerà, va explicar als mitjans l’origen d’aquest local, que situava al segle XVI, quan presumptament va exercir la funció de cotxeres. En cap dels dos casos es fa esment de l’anterior activitat teatral d’aquest local del carrer del Pi, en el qual van treballar, entre altres, l’iniciador de la nissaga de titellaires Anglès.
A través de les referències que trobem a la bibliografia del món dels titelles a Barcelona, sabem que abans que el local allotgés la Sala Ampurdanesa (o Empordanesa, segons les fonts) havia estat la seu del Palau de la Il·lusió –lloc on va treballar Juli Pi, mestre de Jaume Anglès i Vilaplana– o que, més tard, va passar a dir-se Titelles Baby (cal no confondre-la amb la Sala Baby del passeig de Gràcia).
A mitjan anys trenta, poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, perdem el rastre de l’Ampurdanesa i el de l’activitat teatral del local que havia ocupat al carrer del Pi, fins que vint anys més tard el retrobem, ja amb el nom de Teatre Guimerà: el 16 d’abril de 1958 es va obrir el nou teatre, del qual el periodista i escriptor Sergio José Vilar, en una extensa crònica dels teatres de butxaca barcelonins publicada a la revista Destino, deia: «De moderno, el local no tiene nada», tot fent broma sobre l’edifici històric on s’emplaçava.
Uns dies abans de la crònica de Vilar, Lluís Orduna, actor, director d’escena i empresari del teatre, va convidar els crítics a visitar-la, potser per guanyar-se el seu favor. En tot cas, la visita va ser un encert: a La Vanguardia de l’11 d’abril, per exemple, llegim que la nova sala «es un local acogedor, cómodo y confortable, en cuyo decorado conserva un cierto carácter de teatro de época, con el fin de que rime con el ambiente de aquel barrio barcelonés». La platea, en forma de ferradura, tenia capacitat per a 250 espectadors.
Els problemes econòmics que va travessar la sala van fer perillar la seva continuïtat l’any 1962; la crisi va superar-se gràcies al gir cap a la comercialitat que va adoptar la programació del teatre. Malgrat això, el 27 de juny de 1962 va tancar portes definitivament.
La programació de la Sala Ampurdanesa es va consagrar, gairebé de manera exclusiva, al teatre de titelles per a infants. Juntament a les funcions que hi va oferir Jaume Anglès i Vilaplana entre el 1923 i el 1932, van conviure-hi programes de «Titellas y payasos» –molt recurrents a la sala– o vetllades musicals, teatrals, coreogràfiques i benèfiques a càrrec de societats artístiques i culturals, com ara el Círculo Arenal i la Agrupación Artística Racing. Ja entrada la dècada dels trenta, les actuacions s’alternen amb reunions sindicals, presentacions de productes comercials o mítings polítics, una pràctica habitual als espais escènics de l’època.
Pel que fa al Teatre Guimerà, es va inaugurar amb El pobre d’esperit i els altres, comèdia de Josep M. de Sagarra interpretada per la companyia de Lluís Orduna, amb artistes com Maria Matilde Almendros, Carles Lloret, Núria Torray o la veterana Emilia Baró. El nou espai va consagrar-se a la comèdia, amb títols com Pobre Gabriel, de Xavier Regàs, Les maletes del senyor Bernet –vodevil de Claude Magnier en què va debutar Josep Maria Flotats– o els de la Companyia Còmica José Sazatornil, que tan aviat actuava per a adults (Padres que tenéis hijos) com per a petits (Trip y Trap en el castillo maldito), dins la línia de programació infantil que el teatre va encetar l’octubre de 1958 amb Pulgarcito y sus hermanos, de Lluís Coquard.
El Guimerà de Lluís Orduna va acollir també matinals amateurs, muntatges de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o el Concurso Nacional de Teatro Universitario, però, sobretot, va ser notícia per la longevitat dels seus espectacles: el 1960 va celebrar les dues-centes representacions de Smith, de W. Somerset Maugham; l’any següent, les cent funcions de Los blancos dientes de perro, d’Eduardo Criado, i les quatre-centes d’El millor dependent del món, una comèdia de Francesc Lorenzo i Gàcia. Tan important com Orduna, però, fou Carlos Lucena, un actor i director que va donar un gir radical al programa del Teatre Guimerà, amb una temporada de textos contemporanis que va iniciar-se el novembre del 1962 amb Amadeo, de Ionesco, i La señorita Julia, d’August Strindberg. A propòsit d’aquesta última, els anuncis publicitaris deien: «Por primera vez en Barcelona, una obra de Strindberg. La obra más importante del teatro moderno y que usted desconfiaba ver». Va signar tots dos muntatges la companyia encapçalada per Lucena i Dora Santacreu, compromesa amb l’escena més experimental com demostren les estrenes, a l’inici de 1963, de Darrera versió, per ara, de Pedrolo, i les de Hamlet, solista i Medea la encantadora, de José Bergamín.
Malgrat l’empenta de Lucena i Santacreu, la manca de recursos econòmics va obligar el teatre a tancar les portes el març d’aquell any; dos mesos més tard, les va tornar a obrir amb una comèdia d’èxit, Cena de matrimonios, vodevil d'Alfonso Paso que girava per diferents teatres des de feia quatre anys i que va arribar a la funció dos mil al Guimerà. Les concessions a la comercialitat van perpetuar-se a títols com El glorioso soldero, de Calvo Sotelo, o Boeing Boeing, de Marc Camoletti, però no van impedir que Lucena programés també peces com Les arrels, d’Arnold Wesker –a càrrec de Teatre Experimental Calatà– o Alma negra, de Giuseppe Patroni Griffi, «la obra más fuerte y atrevida estrenada en Barcelona en lo que va de siglo», com apuntava la publicitat. A la fi, el 27 de juny del 1964, l’estrena de Los cinco minutos de Margot, una comèdia d’embolics de Louis Verneuil que comptava amb Marta Flores, Carlos Lucena i Rosa Maria Sardà al repartiment, posava el punt final a l’aventura d’aquest petit teatre del carrer del Pi.
Gasch, Sebastià. Títeres y marionetas. Barcelona: Argos, 1949.
Martín, Josep A. El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1988. (Biblioteca Serra d’Or)
Porras, Francisco. Titelles teatro popular. Madrid: Editora Nacional, 1981.
Real Mercadal, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2006.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
«L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: Entre el mite i la realitat?». III Jornades de debat sobre el repertori teatral català. A cura de Francesc Foguet, Núria Santamaria i Mercè Saumell. PUNCTUM & GRAE, 2011.
Revista Destino.
Fotografies 1 i 2: Final revista titelles. Sala Ampurdanesa.
Fotografia 3: A matar al dimoni.
Fotografies 4 i 5: Programa de Por salvar su amor. Teatro Guimerá, 28 octubre 1958.
Fotografia 6: Cartell d'El pobre d’esperit i els altres. De Josep M. de Sagarra. Companyia titular. Director Luis Orduna. Teatro Guimerá.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
