A inicis del segle XX van sorgir a Catalunya associacions de dones dedicades al foment de l’educació i de l’obra social. Una d’elles fou el Centro Benéfico Social Parthenon, instal·lat en un local del carrer Balmes que el 1909 va funcionar com a cinema –primer Albéniz i, després, Cinelín–. La seva tasca en l’àmbit social i pedagògic es va reflectir als diaris la primera meitat dels anys vint, però la seva relació amb el teatre no va arribar fins entrat 1926.
L’octubre d’aquell any, La Vanguardia anuncià l’estrena d’El ama de la casa, de Martínez Sierra, i Doña Clarines, dels germans Quintero, a càrrec de la companyia de Carmen Illescas i Eduardo Torres, al «lindo Teatro Parthenon». El teatre va aparèixer amb assiduïtat a la cartellera a partir del gener del 1927.
La companyia de Maria Ferrer i Juanito Olivella, titular del Parthenon el 1930, va reobrir la sala després d’una reforma amb la comèdia La educación de los padres, però fou la de Teresa Pujol i Joan Fornaguera la que va sovintejar aquest teatre aquells anys. Arribada la Guerra Civil, el Parthenon va afegir-se als teatres que programaven peces de repertori: Benavente, Zorrilla, els Quintero o Casona, del qual es va veure Nuestra Natacha, símbol de la política educativa republicana –la protagonista era la primera doctora en pedagogia d'Espanya–, foren alguns dels autors representats durant el conflicte. Al Parthenon, a més, va debutar el setembre del 1938 la companyia d’Enric Guitart; ho va fer amb El gran Galeoto de José Echegaray, en un muntatge que la nit inaugural va comptar amb Enric Borràs, mestre de Guitart. Les funcions, previstes per als caps de setmana, van tenir tant d’èxit que la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya va resoldre que fossin diàries a partir del 24 de novembre. De la seva banda, la secció teatral de La Vanguardia va demanar al mateix organisme que busqués una sala més adient per a l’espectacle, ja que considerava que el Parthenon no tenia prou categoria.
La fi de la guerra va marcar també la del teatre: el 17 de maig del 1939, el local es convertia en el Parthenon Cinema. L’activitat escènica, però, no hi va desaparèixer del tot, com demostren la representació el Nadal del trenta-nou de Los pastorcillos en Belén, versió castellana del clàssic de Folch i Torres, o una breu temporada teatral el 1940. Un any més tard, el nom del recinte es va espanyolitzar (Partenón). La seva programació va alternar cinema, teatre i varietats fins que va sortir definitivament de les cartelleres durant els anys 1942-1943.
Aznar Soler, Manuel. «La dramatúrgia castellana». A: Foguet i Boreu, Francesc (coord. i ed.). Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). Lleida: Punctum: Generalitat de Catalunya, 2008.
Foguet i Boreu, Francesc. «La dramatúrgia espanyola en els escenaris catalans durant la guerra i revolució (1936-1939) II». Assaig de Teatre (Barcelona: Associació d’Investigació i Experimentació Teatral), núm. 43 (2004).
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona Edicions Proa: Ajuntament de Barcelona, 1995.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
Torras i Comamala, Jordi. «Una aproximació a la història de CINAES i CINESA. Dues cadenes de distribució i exhibició a Catalunya». Cinematògraf (Barcelona: Societat Catalana de Comunicació), núm. 2 (1995).
Hmeroteca de La Vanguardia <http://www.lavanguardia.com/hemeroteca> [Consulta 25 maig 2018]
Revista Papitu, any 24, núm. 1230 (12 octubre 1932). <https://www.bnc.cat/digital/arca> [Consulta 25 maig 2018]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
