Seu de Gràcia
La primera seu del Teatre Lliure s'instal·là en l'edifici que havia estat des del 1923, i després d'una adequació de l'arquitecte Antoni Millàs d'un immoble existent, la seu de la Cooperativa Obrera La Lleialtat. L'any 1976 la junta de la cooperativa va arribar a un acord de col·laboració i de lloguer de l'espai escènic amb un grup d'artistes provinents del teatre independent, encapçalat per l'escenògraf Fabià Puigserver. Aquests, organitzats com a Cooperativa del Teatre Lliure, transformaren amb les seves pròpies mans la sala del teatre de l'entitat.
El manifest fundacional del Teatre Lliure ja considerava els avantatges d'una sala «oberta» i polivalent que permetés el plantejament dels espectacles sense els condicionaments d'una estructura rígida i inamovible. L'espai passà d'un teatre a la italiana, amb l'escenari petit i el terra pla, a un espai sense embocadura, que conservava l'entarimat de l'escenari i es distribuïa en plataformes mòbils per permetre la versatilitat en la distribució del públic i de l'escena. Posteriorment, l'ampliació de l'amfiteatre va accentuar els problemes estructurals que tenia l'edifici, fins que l'any 2003 es va decidir tancar-lo.
Va ser del 2007 al 2010 que es van emprendre els treballs de rehabilitació i reforma del teatre de Gràcia. El Lliure va ser objecte d'una intervenció en profunditat que va concloure amb la reinauguració el 30 de setembre del 2010. La intervenció es va dur a terme segons un projecte de l'arquitecte Francesc Guàrdia. La llista d'actuacions que s'hi van realitzar incloïa, entre d'altres: una nova coberta, de volta de canó recoberta de zenc, en substitució de l'antiga d'uralita, a dues aigües; la renovació del forjat de la sala, de la característica pinta de fusta, dels camerinos i de la sala de miralls; la dotació de maquinària escènica actualitzada; la substitució de les antigues tarimes de la platea per un sistema modular; l'ampliació del vestíbul i la reforma dels espais del bar, i, finalment, l'adequació a la normativa contra incendis. En el teatre renovat les cues dels espectadors continuen formant-se a les escales, que ara estan decorades amb una obra de l'artista plàstic Frederic Amat, Pluja de sang.
Seu de Montjuïc
La segona seu del Teatre Lliure se situa a l'antic Palau de l'Agricultura de Montjuïc, a Barcelona. Després d'evidenciar les limitacions de la seu original a Gràcia, tant pel que feia a les dimensions del teatre com a les possibilitats escèniques, els membres del Teatre Lliure iniciaren a partir del 1986 la cerca d'un altre espai més gran i adequat, i al llarg del procés van estudiar diverses alternatives a la ciutat, com per exemple la plaça de braus Las Arenas, aleshores sense ús.
L'avantprojecte de la nova seu al Palau de l'Agricultura de Montjuïc va ser presentat públicament l'any 1991, després de l'acord entre la Fundació del teatre i l'Ajuntament barceloní, que cedia l'edifici per trenta anys. Les obres es van dur a terme del 1996 al 2001, any en què el teatre fou inaugurat. L'avantprojecte i el projecte bàsic són de l'arquitecte Manuel Núñez Yanowsky, que es va guiar per les directrius de Fabià Puigserver. A l'equip del projecte i l'obra hi havia, entre d'altres, l'arquitecte Francesc Guàrdia (actiu en el projecte d'execució, la direcció d'obres i els replantejaments del projecte). L'edifici original al Palau de l'Agricultura havia estat construït per a l'Exposició Universal del 1929 i formava part del complex del Mercat de les Flors. Obra dels arquitectes Josep Maria Ribas i Casas (1899-1959) i Miquel Maria Mayol i Ferrer (1899-1929), es tractava d'un exemple d'arquitectura d'estil noucentista, amb referències a l'arquitectura florentina.
A finals de la dècada del 1990 s'havia previst que la nova seu del Teatre Lliure s'integraria en el projecte de la Ciutat del Teatre, un projecte que finalment es va veure frustrat. Al nou Lliure de Montjuïc, l'estètica de l'antic Palau es va conservar, però l'interior de l'edifici es va refer en bona part per encabir-hi els nous usos. En la planta inferior al vestíbul, i també amb planta de creu grega, hi ha l'espai d'assaig, que serveix d'espai escènic de petit format, conegut com a Espai Lliure i amb capacitat per a uns 150 espectadors. La nau de l'edifici corresponent a sala de teatre i caixa escènica té vuit nivells, dos dels quals soterranis. Al voltant de la sala hi ha tres nivells de foyers, i la caixa escènica també és envoltada per galeries perimètriques, així que l'espai del teatre funciona com una capsa equipada tècnicament encabida dins la capsa més gran que constitueix l'edifici original. La sala està delimitada per tres nivells de galeries arcades, amb 54 portes, 18 per planta, que estan inspirades en el Teatre Farnese de Parma de Giovan Battista Aleotti, una sala del segle XVII que es pot considerar el primer teatre a la italiana. Una quarta paret, també amb galeries arcades, permet l'opció de tancar l'espai de la sala i convertir-la en una mena de plaça o pati. A la sala teatral de Montjuïc la flexibilitat de l'espai es basa en dos aspectes: el sostre tècnic que ocupa la totalitat de la sala i de l'escenari, i el sistema de 63 plataformes modulars al terra, quadrades i de 2,7 m de costat, que permeten disposar el paviment a diferents alçàries. Amb una capacitat màxima d'uns 740 espectadors, la configuració de la sala és variable.
El Teatre Lliure és una de les institucions teatrals més importants no només de Barcelona, sinó de Catalunya i de tot l’estat fins al punt que ha esdevingut un dels punts de referència europeus del teatre contemporani. Va ser l’introductor de la modernitat dramàtica en un moment clau tant a nivell polític com teatral de la història del país. En el seu origen, ja va constituir-se amb una personalitat pròpia: una cooperativa privada amb voluntat de servei públic disposada a oferir clàssics i peces de repertori en català, cosa inexistent en aquell moment en tot el país.
El Teatre Lliure ha estat dirigit per Fabià Puigserver (1976-1977), Guillem-Jordi Graells (1977-1980), Fabià Puigserver (1980-1991), Lluís Pasqual (1991-1992), Lluís Homar (1992-1998), Guillem-Jordi Graells i Lluís Pasqual (1998-2000), Josep Montanyès (2001-2002), Àlex Rigola (2003-2011), Lluís Pasqual, (2011-2018), Juan Carlos Martel (2019-2024) i Julio Manrique (2024-?).
L’origen del Teatre Lliure cal buscar-lo en la companyia impulsada per Fabià Puigserver i formada per Lluís Pasqual, Imma Colomer, Pere Planella, Lluís Homar, Toni Sevilla, Carlota Soldevila, Muntsa Alcañiz, Fermí Reixach, Domènec Reixach, Anna Lizaran, Joan Ferrer, Quim Lecina, Josep Minguell, Joan Ponce, Xavi Clot, Carles Jorge i Guillem-Jordi Graells (Graells, 2007: 16-21). L’any 1976, quan es troben representant l’espectacle de Joan Brossa Quiriquibú al Casino de l’Aliança de Poble Nou, el grup decideix instal·lar-se a La Lleialtat, una sala de ball en decadència que alhora exercia de cooperativa de consum, ubicada al carrer Montseny del barri de Gràcia de Barcelona. Francesc Espluga, el primer cartellista del teatre, en crea el famós logotip. Cap a les acaballes del 1976, la companyia liderada per Puigserver, que ha de compaginar les reformes de l’espai amb els assajos del primer espectacle, aconsegueix inaugurar el Teatre Lliure el 2 de desembre amb Camí de nit, 1854, un espectacle de Lluís Pasqual sobre el dirigent obrer Josep Barceló i el bienni progressista de 1854-1856, tota una declaració d’intencions.
A mitjans dels vuitanta, a mesura que s’acosta el desè aniversari de la fundació del teatre i després d’uns anys de consolidació no exempts de polèmiques i disputes internes, s’acorda iniciar una nova etapa d’expansió del Teatre Lliure. Aquest salt endavant el dissenyen Fabià Puigserver, Josep Montanyès, aleshores director de l’Institut del Teatre, i Guillem-Jordi Graells; l’esperit d’aquest nou rumb es recull en el manifest El Teatre Lliure, una alternativa al teatre públic. Un dels primers passos és la creació de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure, que es constitueix formalment l’any 1987 i que busca potenciar, promoure i dinamitzar la vida cultural i cívica dels aficionats al teatre, amb especial atenció a la programació oferta pel Teatre Lliure, naturalment.
L’any 1988 la cooperativa que gestiona el Teatre Lliure es transforma en la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona per facilitar i agilitzar la relació amb l’administració pública, que ha tingut com a presidents Antoni Dalmau (1988-2013), Carles Pareja (2013-2014), Ramon Gomis (2014-2019) i Guillem López Casanovas (2019 fins a l’actualitat). L’any 1899, el teatre entra dins la Unió de Teatre d’Europa, una agrupació d’institucions teatrals que recentment havien fundat Lluís Pasqual i Giorgio Strehler per incentivar i ajudar a materialitzar coproduccions i facilitar programacions conjuntes i gires d’espectacles entre els teatres que n’eren membres.
El salt més important, però, és el canvi de seu del teatre. El novembre de l’any 1989, després d’uns intents fallits d’ubicar-se temporalment al Teatre Romea, seu del Centre Dramàtic de la Generalitat, s’aconsegueix acordar amb l’Ajuntament de Barcelona un nou espai per al Lliure: l’antic Palau d’Agricultura de Montjuïc. No és, però, fins al 1995 que s’aconsegueix el finançament per arrencar les obres de l’espai, circumstància en la qual juga un paper decisiu l’impuls de Josep Montanyès. La inauguració del Teatre Lliure de Montjuïc, que segueix fidelment el disseny que n’havia fet Fabià Pugiserver just abans de morir l’any 1991, no arriba fins a l’any 2001, ara emmarcat dins del projecte Ciutat del Teatre, que inclou el Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. Per la seva banda, l’antiga seu del Teatre Lliure de Gràcia va continuar en funcionament fins a l’any 2003. A partir del 2007, la sala es va tancar i es van iniciar les reformes d’aquest espai. L’any 2010 es va reobrir el nou Lliure de Gràcia, fet que va comportar la fi de la programació regular de l’Espai Lliure, que des d’aleshores s’utilitza principalment com a sala d’assaig (Alcaraz, 2012).
El fet que el Teatre Lliure neixi l’any 1976 no és casual. És l’any del Grec'76, l’any en què quallen les inquietuds, l’ambient i la feina del Teatre Independent, moviment del qual bona part dels membres fundadors, en major o menor manera, havia estat partícip. Els primers espectacles del Lliure marquen el camí que seguirà tant la companyia com el teatre en els anys que vindran. La primera temporada, amb un elenc fix i la direcció dels muntatges compaginada entre Fabià Puigserver, Lluís Pasqual i Pere Planella, estrenen Camí de nit, 1854, Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny, La cacatua verda i Leonci i Lena. La idea de «teatre privat amb voluntat pública» es concreta amb la producció de peces que han marcat la modernitat occidental de l’últim segle i les quals no havien tingut recorregut o incidència en el circuit català.
A començaments dels vuitanta, la plantilla d’actors deixa de ser fixa i s’hi van incorporant nous actors recurrents com Emma Vilarassau, Txiki Berraondo, Mingo Ràfols, Oriol Genís o Jordi Bosch. L’any 1980 es produeix la primera crisi interna arran de la programació de Concili d’amor d’Oskar Panizza. Davant la possibilitat de perdre la subvenció anual del Ministeri de Cultura, que havia qualificat l’obra com a pornogràfica, es decideix cancel·lar l’estrena de l’obra. Aquesta decisió comporta la sortida de tres dels membres fundadors del Lliure, Pere Planella, Muntsa Alcañiz i Guillem-Jordi Graells. Des del teatre s’intenta mostrar al públic que el Lliure segueix sent un espai incondicionat per pressions polítiques, i, al cap de poc, es programen consecutivament dues peces molt controvertides: El balcó de Jean Genet i l’Operació Ubú d’Albert Boadella, espectacle que provoca una onada d’animadversió en bloc del pujolisme envers el Lliure que es traduirà en una enemistat per part de la Generalitat que perdurarà dècades.
L’any 1983, Lluís Pasqual assumeix la direcció del Centro Dramático Nacional de Madrid, fet que deixa Fabià Puigserver com a única espina dorsal del teatre, on no només exerceix de director artístic i empresari, sinó que també fa de director d’escena i d’escenògraf de diversos espectacles. La programació ja no només està consagrada a produccions pròpies, sinó que es conviden directors, actors i companyies externes com Els Comediants, Teatre de l’Escorpí, La Gàbia o Teatre del Temps. L’any 1985 es crea l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure arran de la implicació de Joan Pons, Lluís Vidal i Jaume Cortadelles en el muntatge de La flauta màgica (1984), una orquestra que es dedicarà exclusivament a repertori del segle XX. I aquest mateix any Cesc Gelabert-Azzopardi Companyia de Dansa es converteix en companyia resident del Lliure.
L’any 1989, i al voltant de l’estrena de Les noces de Figaro, el Lliure viu un moment financer crític que posa en evidència que cal un nou local amb molta més capacitat que l’actual. No obstant la situació delicada, s’aconsegueixen estrenar espectacles molt recordats com El 30 d’abril de Joan Oliver (1987), el Rèquiem de Verdi de Gelabert-Azzopardi o Terra Baixa (1990), l’últim espectacle dirigit per Puigserver. La mort a l’agost del 1991 de Fabià Puigserver, pal de paller del teatre fins a la data, marca un abans i un després en la història del Lliure. Un dels seus últims actes públics va ser la presentació del projecte de la nova seu del Lliure al Palau d’Agricultura. Amb els seus alts i baixos, els objectius que Puigserver perseguia amb la creació del Teatre Lliure es poden donar per satisfets: s’havia creat una companyia al voltant d’un repertori de qualitat, que fos, alhora, un espai de formació actoral, que permetés l’entrada de noves tècniques i recursos teatrals, que es creés públic i que, a més a més, fes tot això en català (Castells, 1988, p. 14).
L’etapa de Lluís Homar com a director artístic del Lliure se sol qualificar de continuista, tot i que permet la introducció de nous directors que posteriorment exerciran una enorme influència, com Roger Bernat, Calixto Bieito o Josep Maria Mestres. La seva direcció arrenca amb un èxit sonat com és Dansa d’agost de Brian Fiel amb direcció de Pere Planella (1992), seguit d’un altre èxit incontestable com el Quartet de Heiner Müller i direcció d’Ariel García Valdés protagonitzat pel mateix Homar i Anna Lizaran. Al novembre del mateix 1992, els membres del Lliure ocupen el Palau d’Agricultura, encara en obres, per a presentar-hi un muntatge de Roberto Zucco, en el qual es descobreixen uns joves Eduard Fernández i Laia Marull. Aquesta acció s’utilitza per reclamar que el projecte de la nova seu tiri endavant. Les dues primeres temporades de Lluís Homar a la direcció del Lliure estan plenes d’èxits rutilants que contrasten amb les darreres temporades del seu mandat, força desiguals i amb més d’una decisió artística controvertida.
A Homar el succeeix una direcció bicèfala formada per Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells. El seu bienni està marcat per les picabaralles polítiques entre els diversos àmbits administratius per dur a bon port el projecte del Teatre Lliure de Montjuïc dins del marc del macroprojecte de la Ciutat del Teatre. El duet Graells-Pasqual programa reposicions, espectacles nostàlgics i espectacles més trencadors, tot i que, probablement, el més recordat d’aquesta època sigui el Tot esperant Godot protagonitzat per Eduard Fernández i Anna Lizaran. Arran d’aquestes tensions polítiques, Pasqual dimiteix i Josep Montanyès n'assumeix la direcció.
La curta etapa de direcció de Montanyès està marcada per la inauguració del Lliure de Montjuïc, materialitzada gràcies a l’esforç titànic que va fer per posar d’acord Generalitat, Diputació, Ajuntament i Ministeri, però marcada, també, per l’entrada a l’espai de directors com Àlex Rigola i Sergi Belbel. L’espectacle que enceta la sala gran del nou espai és L’adéu de Lucrècia Borja, una òpera encarregada a Carles Santos, la companyia del qual havia aconseguit la condició de resident. Per la seva banda, l’Espai Lliure l’inaugura Després de l’assaig d’Igmar Bergman amb direcció de Jordi Mesalles. Al cap de poc s’estrena un remuntatge de la versió de Ricard Salvat de Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu. Tot i que a començaments d’aquesta etapa a la nova ubicació el públic no va respondre gaire bé, a partir de la segona temporada es van anar assolint quotes d’ocupació més que òptimes amb una programació que combinava formats i gèneres variats, obres de repertori i clàssics catalans. La mort inesperada de Montanyès el novembre del 2002 va obligar el patronat de la Fundació a nomenar un nou director artístic d’urgència. L’escollit va ser un dels directors que més havia destacat durant les dues temporades al nou Lliure especialment amb les seves dues versions de Juli Cèsar i Titus Andrònic: Àlex Rigola.
El nomenament de Rigola suposa la materialització d’un canvi profund en la història de Lliure, simultani a la consolidació de la nova seu de Montjuïc. Rigola és el primer director artístic que no forma part del nucli històric del Lliure, fet que fa palesa la fi d’una etapa iniciada l’any 1976. Rigola, en un gest cap a «l’essència» del Lliure, intenta preservar la sala de Gràcia, però una altra vegada la crisi institucional i de finançament obliguen a tancar l’espai sense el qual no s’entén l’existència del teatre. Com a director, l’atenció de Rigola es dirigeix cap a aquells creadors que en aquell moment estaven fora del cànon però que al cap dels anys acabaran esdevenint cànon, amb una predilecció innegable cap a l’escena centre i nord-europea: Thomas Ostermeier, Christoph Marthaler, Jan Lawer o Kristian Lupa, per una banda, i Carles Santos, Roger Bernat o Rodrigo García per l’altra són alguns dels noms als quals dona suport el Lliure de Rigola. Autors com Lluïsa Cunillé, Xavier Albertí o Paco Zarzoso aconsegueixen trepitjar un teatre que fins aleshores havien tingut vetat. Juntament amb el cicle «Radicals Lliure», el programa de residències per a creadors i l’impuls de la dramatúrgia catalana, Rigola dona a entendre que el seu teatre es manté en la tradició de la gestió privada i el servei públic: si bé abans el servei públic es dedicava a una certa posada al dia de les tendències escèniques que la realitat política del país havia impedit que penetressin la societat així com la consolidació d’un cànon català, ara s’enfocava a fer que la contemporaneïtat amarés el teatre català «en present».
El retorn de Lluís Pasqual a la direcció del Teatre Lliure l’any 2011 es pot interpretar com un retorn a la tradició del Lliure de la Lleialtat de la qual Rigola havia representat un trencament. En aquesta última etapa, Pasqual crea la Kompanyia Lliure, companyia formada per joves professionals o acabats de graduar, torna a dur a escena alguns dels grans noms del teatre català i espanyol i, a més a més, es converteix en el director amb més espectacles propis programats en els diversos espais del teatre (fins a sis la temporada 2017-2018). Però el que marca inevitablement aquesta etapa és la seva dimissió l’any 2018, un any abans de la fi del seu mandat, arran de l’acusació d’abús laboral d’Andrea Ros, actriu de la Kompanyia Lliure. El director Juan Carlos Martel succeeix Pasqual apostant per les companyies, la coralitat i el treball en equip. Martel ha de fer front als anys de Covid-19, quan els teatres es van tancar, se’n va limitar l’aforament i, posteriorment, es va haver de reengrescar el públic perquè tornés a les platees. Entre les accions empreses durant aquesta etapa, cal destacar l’increment de les accions educatives, la posada en marxa d’espais de difusió virtuals, els suport a les companyies i creadors independents i la consolidació del programa de residències per a creadors. L’any 2023, Martel va anunciar per sorpresa que no optaria a un segon mandat. El novembre del 2023 Jorge Manrique va guanyar el concurs convocat i va esdevenir el nou director.
Alcáraz, Ivan. «Sobre el Teatre Lliure de Barcelona: antecedentes, proyectos, espacios». Telondefondo. Revista de teoría y critica teatral, núm. 16 (2012).
Castells, Joan. «El Teatre Lliure». Catalònia cultura, núm. 9 (1988), p. 12-14.
Forés, Jaume. «El llegat de Juan Carlos Martel Bayod». Nuvol.com (24 abril 2023) <https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/el-llegat-de-juan-carlos-martel-bayod-317494> [Data consulta: 28 juliol 2023]
Graells, Guillem-Jordi (ed.). Teatre Lliure: 1976-2006. Barcelona: Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, 2007.
Graells, Guillem Jordi. «40 anys d’un teatre lliure». Serra d’Or, núm. 681 (Setembre 2016), p. 57-62.
Puig i Taulé, Oriol. «El Teatre Lliure torna a molar». Nuvol.com (26 juny 2019) <https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/teatre/el-teatre-lliure-torna-a-molar-61385> [Data consulta: 28 juliol 2023]
Saumell, Mercè. «Teatre Lliure, 40 aniversario». Don Galán, núm. 7 (2017). <https://www.teatro.es/contenidos/donGalan/donGalanNum7/pagina.php?vol=7&doc=4_2&pag=4> [Data consulta: 24 juliol 2023].
Teatre Lliure. Qui som. Cronologia. 1976-1986. Barcelona: 2013.
Teatre Lliure. Inaugurem! Gràcia. Teatre Lliure. 30 de setembre de 2010. Dossier de presentació de la reinauguració del Teatre Lliure de Gràcia.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
Fotografies 1 i 2: Maqueta del Teatre Lliure de Montjuic.© MAE. Institut del Teatre.
Fotografies 3 a 6: Camí de nit, 1854, primer espectacle del Teatre Lliure. © MAE. Institut del Teatre.
Entrada del Teatre Lliure a Enciclopedia.cat
Documental sobre el Teatre Lliure «La història d’un teatre lliure»
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
