Sala Ovidi Montllor i Teatre Estudi

Després d'un llarg itinerari per diferents locals, l'Institut del Teatre arriba a Montjuïc. Emprant un llenguatge modern d'aparença tecnològica, la façana a la plaça de Margarida Xirgu ofereix una imatge espectacular. L'atri esdevé l'emblema que dona imatge a la institució i es carrega d'al·lusions teatrals. Els autors del projecte volien que recordés el frons scaenae d'alguns teatres romans, o que, vistes des de sota, les lames i la biga en gelosia que les suporta es poguessin llegir com la pinta d'un escenari, en una referència al teatre a la italiana que es reforça gràcies a les dues columnes que sostenen la biga formant una espècie de boca d'escena. Finalment, potser, la façana de l'Institut també pot ser vista com un immens aparador.

Seguint una certa divisió establerta, els teatres de l'Institut són dos: el teatre a la italiana i la sala transformable. En l'àmbit que els fa de vestíbul, que alhora és el bar-menjador de l'Institut, es percep la presència del pendent de la graderia, caracteritzant l'espai. La pròpia configuració espacial esdevé significant.

La sala Ovidi Montllor segueix l'evolució moderna del teatre a la italiana. Frontalment a una caixa escènica de bones dimensions i prou ben dotada tècnicament, el públic se situa en una graderia que assegura la bona visió de l'escena a tots els espectadors. En comú amb el llenguatge arquitectònic de les aules de l'Institut, el tractament acústic del teatre es resol amb gravats en baix relleu que dibuixen línies en unes parets convertides en plans. Els murs de la sala esdevenen un teixit geomètric, formalment abstracte però funcional, que juga alhora amb el lluïment de les qualitats naturals del material i amb la seva desnaturalització, alternant la claredat de la fusta d'auró amb panells pintats foscs. Encara més que en qualsevol teatre, l'escena de l'Institut és una escola. Escola d'actors, escola d'escenògrafs, de maquinistes escènics.

L'altra sala és el Teatre Estudi. Un espai buit a disposició de l'esdeveniment teatral preparat per bastir una dramatúrgia de l'espai que proposi relacions noves entre el text, l'escenografia i el públic, cercant satisfer els desitjos avantguardistes de situar l'escena moderna fora de la caixa del teatre a la italiana. És un instrument per experimentar amb l'espai escènic, cercant-ne un de diferent per a cada text o, encara més, per a cada interpretació d'un mateix text, de manera que cada espectacle pugui imposar, sense altres límits que la voluntat del director, posador en escena, la seva escenografia, un dispositiu que concreta una relació única, intel·lectual i física, entre actors i espectadors.

Amb una òptica com aquesta cada espectacle necessita un teatre diferent, o una caixa negra, un contenidor, adaptable a qualsevol necessitat del director. Un contenidor sense atributs tipològics, amb una bona acústica, equipat amb mitjans tècnics, transformable. O potser, més que al model de la caixa fosca, en el cas del Teatre Estudi cal referir-se al pati del corral de comèdies circumdat per una galeria. El Teatre Estudi de l'Institut continua el treball iniciat per l'equip de Dino Ibañez i Michael Bantjes a la Sala Petita del Teatre Nacional, on amb mitjans no gaire sofisticats es modifica la configuració de l'espai escènic i del públic.