Altres noms: Cercle de Propietaris de Gràcia.
A fi de disposar d’un escenari per a les pràctiques dels alumnes de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (ECAD), el seu director, Adrià Gual, es va constituir en empresa per explotar comercialment el teatre del Cercle de Propietaris de Gràcia –en el qual, el 1906, Margarida Xirgu va fer història amb una Teresa Raquin traduïda per Rafael Moragas i Juli Vallmitjana, i que dos anys més tard (1908) va acollir l’estrena d’Els oposats, de Vallmitjana–. El local, que va ocupar el Cercle de Propietaris des de 1889, va ser la seu durant poc més d’un any de l’escola teatral de Gual; el seu escenari, per una altra banda, es rebatejà amb el nom d’Auditòrium de Gràcia.
El gener de 1914 va culminar el trasllat de l’ECAD a les noves dependències: dues aules, serveis annexos i el teatre per a les classes i les sessions públiques. Un vestíbul lluminós, amb un brollador al mig i envoltat les parets en les quals Gual es proposava pintar quatre plafons al·legòrics, donaven pas a la sala teatral que, entapissada de domàs vermell i amb baranes daurades, buscava el confort i la delectació del públic.
El Casino Liberal Autonomista va ser el següent inquilí de l’immoble, el 1916, i a partir de 1919, ho fou l’Orfeó Gracienc, fundat l’any 1904 per Joan Balcells per tal de promoure el cant català, seguint el model de l’Orfeó Català. L’entitat s’hi va instal·lar amb el compromís que els dies feiners que l’empresa deixés lliures serien per al Teatre Íntim de Gual. L’adreça de l’edifici, que actualment correspon al número 83 del carrer d’Astúries, era aleshores Maragda, 27.
L’espectacle inagural de l’Auditòrium d’Adrià Gual, el febrer de 1914, havia de ser una adaptació en català del poema Mirèio de Frédéric Mistral signada per Ambrosi Carrión, però finalment el teatre es va estrenar amb La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps, del mateix Gual, a la qual van seguir Ifigènia a Tàurida, de Goethe –amb improvisacions d’Enric Granados al piano– i Caterina, de Paul Spaat. Pel que fa al segon curs –i últim de l’ECAD a l’Auditòrium–, s’hi van posar en escena els textos de Gual Misteri de dolor, Silenci, Arlequí vividor i L’última primavera, a més d’El fill de Crist, d’Ambrosi Carrion, i Eridon i Amina, de Goethe. Les funcions van tenir lloc entre l’abril i l’agost de 1915, tot i que aquests muntatges s’alternaren a l’escenari de l’Auditòrium amb els d’altres companyies sense cap connexió amb l’escola d’Adrià Gual.
Aramon i Serra, Ramon. Estudis de llengua i literatura. Barcelona: Biblioteca Filològica, IEC.
Curet, Francesc. Història del teatre català. Enciclopèdia Catalana Aedos. Barcelona: Editorial Aedos, 1967.
Fabre, Jaume; Huertas, Josep M. Tots els barris de Barcelona II. Barcelona: Edicions 62, 1976.
Graells, Guillem-Jordi. L’Institut del Teatre 1913-1988. Història gràfica. Barcelona: Institut del Teatre, Diputació de Barcelona, 1990.
Graells, Guillem-Jordi; Febrés. Xavier. Institut del Teatre. Els primers cent anys 1913-2013. Barcelona: Institut del Teatre, Diputació de Barcelona, 2015.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar