L’origen del Teatre Principal de Barcelona se situa l’any 1579, quan els administradors de l’Hospital de la Santa Creu van acudir al virrei D. Fernando de Toledo suplicant-li la privativa d’assenyalar el lloc on representar les funcions teatrals a la ciutat, per tal que la recaptació revertís en la institució. L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau era el gran centre sanitari de la Barcelona antiga, una institució que va néixer el 1401 com a fruit de la fusió dels sis hospitals que hi havia fins aquell moment a la ciutat. Sempre ple de malalts, al segle XVI l’hospital vivia un moment de greus dificultats econòmiques, que esperava alleujar amb els ingressos per l’activitat escènica. El 1579, el virrei els va concedir la privativa esmentada i el 1587 es va obtenir la ratificació de la mesura per part del rei, Felip II, que atorgà l'exclusivitat a l'Hospital sobre la decisió de quines companyies podien actuar i el lloc de la representació, així com el dret a disposar dels beneficis resultants.
Les primeres representacions es van realitzar en els espais del mateix Hospital de la Santa Creu. No se sap amb exactitud en quin moment els administradors de l’Hospital van decidir construir una sala d’espectacles al solar de la Rambla que Joan Bosch, un prósper mercader de la ciutat, els va deixar en herència en morir l’any 1560 –un hort a prop del que es coneixia com el portal de Trenta Claus–. Hi ha constància, però, que el 9 de desembre de 1596 van signar amb un mestre d’obres de cognoms Montserrat Santacana el contracte de construcció del teatre. Al cap d’un any s’hi van fer les primeres representacions, a l'aire lliure i amb la construcció del teatre en marxa (Artís, 1938, p. 12 i ss.).
En aquell moment, el Teatre de la Santa Creu, també conegut com a Teatro, Casa Teatro o Casa de les Comèdies, era una sala coberta, amb accés des de la Rambla mitjançant un hort sembrat d’arbres i amb uns bancs de pedra, i de la seva precarietat en són prova que les històries del teatre català no el consideren pròpiament inaugurat fins l’any 1603, i que al poc temps l’edifici va patir un esfondrament a causa dels defectes constructius. La bona situació econòmica de l’Hospital va permetre que les obres s’iniciessin tot seguit, malgrat que la sala no s’inaugura novament fins l’any 1618.
Com era aquell teatre obert el 1618 és una incògnita, però no podia ser un teatre a la italiana, amb una platea, llotges i un escenari obert a la sala per una boca d’escena. Més fàcil és que el model de referència procedís dels «corrales» de comèdies de Madrid, on es representaven obres de teatre des d’abans del 1574. O del Corral de l'Olivera de València, construït cap al 1582. Uns locals on en un dels extrems del pati s’aixecava un empostissat amb el rerefons d’una de les façanes internes. De la manca de conveniència de la Casa de Comèdies n’és un símptoma clar el fet que, malgrat algunes obres de reforma i embelliment, com la construcció l’any 1659 d’una escala per a l’accés exclusiu dels Magnífics Consellers, al llarg del segle XVII i durant la primera meitat del segle XVIII les festes i els espectacles més sumptuosos relacionats amb la vida de reis i prínceps no hi tenien lloc.
La Guerra de Successió ja havia començat i acabaria el 1714 amb un final trist per a Catalunya i Barcelona. El teatre es va utilitzar com a magatzem militar durant el setge i no va tornar a recuperar l’activitat fins al 1717. La vida teatral en aquella època no era senzilla: d’una banda, part dels representants de l’església catòlica s’oposava a les funcions perquè les considerava pecaminoses i aprofitava qualsevol ocasió per demanar-ne la prohibició, cosa que de vegades obtenia. D’altra banda, les epidèmies que periòdicament es declaraven a la ciutat emmurallada obligaven a tancar els espais de concurrència pública. Tot i això, la vida del Teatre de les Comèdies o Teatre de Barcelona, com s’anomenava el local, continuava.
Els militars, segons establia el decret de Nova Planta, havien passat a controlar la vida teatral, tot i que l’edifici seguia sent propietat de l’Hospital de la Santa Creu. I la influència s’hi feia sentir: el marquès de la Mina, aleshores capità general, havia viscut una llarga temporada a Itàlia i s’havia aficionat a l’òpera, un gènere que va introduir a la ciutat (la primera òpera s’havia vist el 1708). D’aquí que el 1750 vingués una companyia d’òpera italiana per representar òpera al teatre.
L’any 1728 es va dur a terme una important reforma arquitectònica. El teatre va créixer gràcies a la compra d’unes casetes veïnes i s’hi va reparar el sostre; la programació va fer-se més variada i els espectacles, en els quals la música jugava un paper destacat, van tenir una major dignitat artística.
El 1760 el recinte va ser objecte d’una altra gran reforma que n’amplià la sala, on hi cabien prop d’un miler d’espectadors, i que millorà la il·luminació de la zona, coneguda com a Pla de les Comèdies. En aquells anys, l’afecció dels barcelonins per les òperes era creixent i les òperes bufes o serioses obtenien un èxit de públic notable. No és estrany que el 1776 l’edifici guanyés una nova façana amb finestrals, balustrades i una decoració que incloïa gerros i les armes de l’Hospital de la Santa Creu. L’òpera competiria amb espectacles de teatre en castellà i de circ, però acabaria imposant-se, i el teatre de la Rambla es consagraria com a escenari operístic. I no només a Barcelona i a l’Estat, sinó també a d’altres ciutats europees.
1787 és un any transcendental en la vida del Teatre de la Santa Creu. El mes de juliol arriba a Barcelona l’anglès Arthur Young. Les notes del seu Viatge a Catalunya descriuen l’ambient de la sala: «A la nit [del 17 de juliol] anem al teatre. La sala és gran, i els seients confortables. Cada un té el seu i hom es creuria assegut en una butaca. Feien una comèdia espanyola, seguida d’una òpera italiana. Ens va sorprendre de veure-hi nombrosos eclesiàstics, cosa que no és corrent a França. Això denota una certa distensió en matèria de religió. Hi ha òpera italiana dos cops a la setmana; els altres dies es representen comèdies. L’edifici és més gran que el del nostre Covent Garden. El poble ocupa l’amfiteatre: hi vaig veure un ferrer, sufocat encara després d’haver picat l’enclusa, i amb les mànigues de la camisa enrotllades fins damunt del colze, que semblava gaudir de l’espectacle tant o més que la bona societat de les llotges» (Alier, 1990, p. 371).
Uns mesos més tard, la nit del 27 d’octubre, el teatre va ser víctima d’un gran incendi, visible des de tota la ciutat, que el va destruir completament. Però Barcelona necessitava un teatre –la privativa del segle XVI encara era vigent–, i al poc temps de la catàstrofe el capità general, Conde del Asalto, habilità un magatzem perquè no s’interrompissin les representacions i demanà autorització al rei Carles III per a reconstruir-lo. Un cop aconseguida l'aprovació del rei, encarregà al tinent d'enginyers Carles Francesc Cabrer i a l'arquitecte Andreu Bosch la construcció d'un nou coliseu, cosa que s'assolí en menys d'un any: el 4 de novembre, coincidint amb el sant del rei, es va inaugurar el nou recinte, un teatre a la italiana. La nova construcció, molt més luxosa que l'anterior, disposava d'una acurada distribució en quatre pisos amb tres rengles de llotges i unes prestacions acústiques i de visibilitat excel·lents, amb una aranya especial que il·luminava tots els racons.
1833 és un altre any clau, no només en la història de la Casa de Comèdies, sinó en la del teatre a Barcelona i a Espanya en general. Els aires liberalitzadors que van seguir a la mort de Ferran VI van provocar la fi del monopoli teatral de què gaudien les institucions de caire assistencial religiós. Ja una dècada abans, cap al 1820, els administradors del Teatre de la Santa Creu havien iniciat una batalla de queixes i reclamacions contra petits escenaris que apareixien per la ciutat, disputant-los la privativa de representacions teatrals. I si en principi n’aconseguien el tancament, la mort del rei va fer caure en desús els privilegis com el que tenia el teatre de la Rambla. El 1836 ja es permetia l’activitat del Liceo Filo-dramático de Montesión a l’antic convent del Portal de l’Àngel. Era la llavor del Liceu, que obriria les portes a prop del de la Santa Creu el 1847.
Preveient que hi hauria competència, el Teatre de la Santa Creu va voler canviar de cara i de nom. Així, coincidint no pas casualment amb la inauguració del Liceu, Francesc Daniel Molina va rebre l’encàrrec de reformar-ne la façana. El 1840, per distingir-se de la resta de teatres nascuts els darrers anys, el teatre va prendre el nom de Principal.
El disseny simètric de la nova façana amagava la irregularitat del solar i del conjunt d’espais de l’interior. A la planta baixa un dels arcs donava entrada al carreró de l’arc del teatre, mentre que els altres podien correspondre a botigues, locals diversos o al teatre. La composició, amb el cos principal amb unes pilastres d’ordre gegant i un balcó, genera una imatge grandiloqüent.
Els primers anys del segle XX foren també anys d’incendis. El 3 de novembre del 1915 el Principal va patir-ne el segon de la seva història. La Junta d’Administració del Teatre considerà la possibilitat d’una reconstrucció, que finalment no va fer-se per manca de recursos. Al cap de poc, el 1918, l’Hospital va vendre l’edifici a una empresa privada, el propietari de la qual, Teodoro Seebold Zarauz, encarregà el projecte de reforma a l’arquitecte Adolf Florensa. A finals d’any, l’empresari senyor Ezquerra va reobrir el teatre amb el nom de Principal Palace i va inaugurar el Frontón Principal Palace, en un edifici que va esdevenir un complex de lleure ciutadà. La reforma de la façana, però, va generar crítiques per la simplificació de l’ornament original i per la pèrdua, entre d’altres detalls, de les columnes i els busts situats entre els finestrals.
En pocs anys el Principal pateix dos incendis més: el 25 de març de 1924 i el 18 de setembre del 1933. Malgrat tot, l’any següent es reobre el frontó i altres locals del complex.
Passada la guerra, el 24 d’abril del 1943, a la part de darrere del solar s’inaugura el Cinema Latino, amb un doble programa de cinema i varietats. Però el moment clau d’aquesta època se situa l’any 1949, quan l’empresa Balañá esdevé arrendatària del Principal Palacio, que amb els anys anirà perdent la seva condició de teatre per convertir-se en un cinema de doble sessió. El 1964 Balañá es queda el teatre en propietat i lloga les dependències annexes per a diversos usos.
El 17 de novembre del 1997, després d’una reforma limitada a la Sala Gran, el Principal es posa en marxa de nou com a teatre, gestionat conjuntament per les empreses Focus i Balañá.
Tancat l'any 2006, el 2013 l'empresa Principal Project es fa amb la gestió del teatre després d’una reforma important per reconvertir els espais del Principal: la sala gran (600 localiats), el Latino (300) i el frontó Jai-Alai. La nova etapa va estar marcada per les denúncies per activitats no regulades: durant l'horari nocturn el Principal es transformava en discoteca, tot i que la llicència municipal per a aquest ús havia estat denegada; l'empresari va ser detingut per la seva implicació en una xarxa de prostitució i va haver-hi dues denúncies de veïns pel soroll produït durant la nit. En novembre de 2014, el consistori va ordenar el tancament de la discoteca. El local tornà a obrir un any més tard, però no per gaire temps. A finals del 2016, es va instal·lar una bastida a la façana per eliminar-hi rètols, focus i altres elements que incomplien l’Ordenança del Paisatge Urbà a un requeriment del Districte de Ciutat Vella i, el febrer del 2017, el teatre va tancar definitivament.
L’esplendor del teatre s'inicia a mitjans del segle XVIII: el 1750, una companyia d’òpera italiana va representar al Teatre de la Santa Creu Lo scolaro alla moda, un pasticcio amb música de diferents compositors que protagonitzava Barbara Narici. La cantant es va quedar al teatre de Barcelona un parell de temporades, abans de cedir el protagonisme a artistes com Anna Bastiglia –era costum de l’època que els artistes es contractessin per temporades, no per espectacles–. A partir d’aquell moment es contractaren les primeres companyies venecianes i napolitanes, i començà així la fama del teatre tant en l’àmbit nacional com a l’estranger. Pel seu escenari van passar els millors cantants lírics i les més reconegudes companyies de declamació. Va ser un punt de trobada de les classes socials més diverses, i no només de l'aristocràcia i de la burgesia catalana, sinó també de la gent del poble, fidels devots d'una actriu o un cantant. També es feien altres activitats, com ara balls de carnestoltes.
Després de la reconstrucció arran de l’incendi de 1787, es va reinaugurar el teatre amb una òpera, La Caccia d’Enrico IV, d’Antonio Tozzi, i una comèdia espanyola titulada El café de Barcelona, de Ramón de la Cruz. En anys posteriors es veien al teatre òperes de Vicent Martín i Soler com Una cosa rara, Arbore de l’amore o Il barbero di buon cuore, a més d’òpera italiana i estrenes notables com la del Così fan tutte, de Mozart, vista l’any 1798.
El segle XIX comença amb la prohibició que actuessin als teatres de l’Estat els cantants estrangers i l’obligació de traduir al castellà les òperes, una norma que el Teatre de la Santa Creu se salta i contra la qual recorre amb èxit. Es va convertir així en l’únic teatre de l’Estat en què podien cantar artistes italians o francesos. La prohibició s’estendria novament a Barcelona uns anys més tard, però ja no es va poder aplicar a causa de la invasió francesa. El teatre va passar prop de dos anys tancat, fins al 1810, quan es va tornar a obrir amb artistes francesos. El públic, però, boicotejava les funcions fins al punt que, de vegades, a la sala hi havia més músics que no espectadors.
Expulsats els francesos i recuperada l’òpera italiana, a l’agost del 1815 arriba a Barcelona la música de Rossini amb l’estrena al teatre de L’italiana in Algeri. Però pocs anys després començarien els problemes per al Teatre de la Santa Creu, amb l’obertura de noves sales que, després de la mort de Ferran VII, l’any 1833, van acabar amb el monopoli teatral del recinte.
L’adjectiu «principal» s’havia afegit al nom del teatre ja des dels inicis del segle XIX i n’esdevé el nom definitiu el 1847. A banda del prestigi dels artistes que hi desfilen, cal esmentar que bona part de la història de l’escenografia a Catalunya fins a l’inici del segle XX ha transcorregut a l’intern de l’escenari del Principal. Amb tot, la segona meitat del segle XIX és un període de confrontació amb el Teatre del Liceu, que havia obert el mateix any a la Rambla. Liceístes i creuats s’enfrontarien durament. Però aquella lluita acabaria finalment per raons econòmiques, ja que totes dues empreses es van adonar que contraprogramar i lluitar acarnissadament per atreure el públic implicava grans dispendis i podia acabar amb un dels dos teatres o amb tots dos a la vegada. El 1850, ja s’assoleix un acord segons el qual el Liceu es feia càrrec de la gestió del Principal i els abonats d’un teatre podien entrar lliurement a l’altre.
Amb aquesta entesa, els dos coliseus atrauen la societat barcelonina, que assisteix a quelcom més que a una representació teatral o operística. Així, quan l’any 1872 es funda l’Ateneo Barcelonés en fusionar-se l’Ateneo Catalán i el Círculo Mercantil, la seu s’instal·la al Teatre Principal fins al 1906, quan l’Ateneu es trasllada al Palau de Savassona. La fi de segle es viurà amb intensitat al Principal. Amb la representació d'A la voreta del mar , l’any 1881, hi arriba l’òpera catalana gràcies al mestre Goula.
Però comença un període de forta decadència al Principal, els responsables del qual es plantegen fins i tot la possibilitat de vendre’l. El teatre s’havia apuntat èxits com l’estrena a Barcelona d’Aida de Verdi (1876) i del Lohengrin wagnerià, unes de les primeres projeccions cinematogràfiques de la ciutat (juny del 1896) o l’actuació el 1899 de Sarah Bernhardt, però les exigències dels grans artistes, la manca de noves obres i la poca afluència del públic fan que l’empresari del teatre, Ricardo Valero, presenti la renúncia a la junta de l’Hospital de la Santa Creu. Les representacions gimnàstiques, de còmics i d’il·lusionistes omplien el teatre que, el 1899, va estar tancat bona part de la temporada.
El Principal va entrar en el nou segle a través del cinema, però Lluís Graner, pintor i empresari de la Sala Mercè, va prendre també les regnes de la programació teatral del Principal amb els seus Espectacles i Audicions Graner del 1905 al 1907. Va comptar amb els millors talents amb què havia treballat a la Sala Mercè, entre els quals Adrià Gual. Es va estrenar amb El comte Arnau, amb lletra de Josep Carner, música d'Enric Morera i decorats dels grans escenògrafs del moment: Miquel Moragas, Salvador Alarma, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara i Oleguer Junyent.
Els Espectacles i Audicions incloïen quadres plàstics escenificats sobre temes i cançons populars, funcions de teatre català, tragèdies gregues i teatre estranger de totes les èpoques i, finalment, teatre líric català.
S’hi van veure obres d’autors com Molière, Goldoni, Verdaguer, Guimerà i Carner, entre d’altres, mentre que en les audicions musicals hi van participar des d’Enric Granados i Pau Casals fins a Joan Manén, Joaquim Malats o Maria Pichot de Gay, a més de l’Orfeó Català.
Del 1905 al 1912 el Teatre Principal va tenir un paper important en la renovació del teatre català. Adrià Gual hi va posar en escena diverses obres. La temporada 1905-1906 estrena La matinada, amb música del mestre Pedrell, Els tres tambors, amb música d’Enric Morera i La presó de Lleida, amb música de Jaume Pahissa. A més, sempre sota la direcció de Gual, s’hi estrenen obres de Costa Llobera, Josep Carner, Cases i Amigó, Santiago Rusiñol i Apel·les Mestres. La programació dels Espectacles-Audicions Graner va atraure una gran quantitat de públic. D’El comte Arnau, de Morera i de Carner, per exemple, se'n van fer més de dues-centes representacions.. Va ser un episodi fonamental en la història del teatre català que va deixar una forta empremta en l’escena posterior. Un èxit de públic que implicava, però, un grau extraordinari de despesa que va fer fracassar l’empresa. Graner va marxar a Amèrica i el va substituir, prou dignament, Antoni Niubò que, tot i això, va acabar deixant el teatre en mans d’una nova companyia.
Al llarg del segle XX, i malgrat els incendis que pateix, el Principal continua sent un referent del teatre barceloní. Així, l’any 1935 s’hi estrena Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las Flores de Federico García Lorca, amb Margarida Xirgu i posada en escena de Cipriano Rivas Cherif. Per voluntat expressa de l’autor, una de les sessions s’ofereix de franc a les floristes de la Rambla.
L’aixecament militar de 18 de juliol del 1936 i l’ambient revolucionari posterior trasbalsa el Principal com els altres teatres de Barcelona. Col·lectivitzat, s’hi instal·la l’Oficina d’Allistament de les Milícies Antifeixistes, fent-se llargues cues per inscriure-s'hi.
Passada la guerra, el 24 d’abril del 1943 s’inaugura el Cinema Latino amb un doble programa de cinema i varietats. Però el moment clau d’aquesta època se situa l’any 1949, quan l’empresa Balañá arrenda el Principal Palacio (el 1964 se’l queda en propietat), que amb els anys anirà perdent la seva condició de teatre per convertir-se en un cinema de doble sessió.
Durant els anys agitats i intensos de la transició política, amb un món teatral també en ebullició, el 1978 la companyia de teatre Roba Estesa converteix durant sis anys la cúpula del Teatre Principal en la Cúpula Venus, un local de cabaret alternatiu; però l’episodi és breu, i el espais del Principal viuen erràticament, sense cap programació estable.
L’any 1988 el lloga el Consorci del Gran Teatre del Liceu amb la intenció de recuperar-lo per a l’òpera de cambra, però la sala acaba servint només pels assajos de l’orquestra –tot i això, l'any següent el Principal s'incorpora al Grec Festival amb la posada en escena de Le récit de la servante Zerline, interpretada per Jeanne Moreau–. D’altra banda, l’incendi del Liceu, l’any 1994, determina que el Consorci concentri els esforços en la reconstrucció del Gran Teatre i abandoni el Principal. I el 17 de novembre del 1997, després d’una reforma limitada a la Sala Gran, el Principal es posa en marxa de nou com a teatre, gestionat conjuntament per les empreses Focus i Balañá. A partir d'aleshores, totes les temptatives de donar una certa continuïtat a la gestió i la programació de la sala dutes a terme no prosperen. El local va oferint obres de teatre, musicals i concerts amb fortuna diversa, fins que el 17 de juliol del 2002 se n’anuncia el tancament temporal.
L'any 2006, després del fracàs de diverses iniciatives, un petit incendi a l’escenari força la intervenció de l'Ajuntament, que precinta la sala poc després. L’enèsim intent de donar-li vida es produeix el 2013, amb la gestió compartida, en una primera etapa, del grup Balañá amb l’empresari Carlos Caballero, amb direcció artística de Toni Albà, que poc temps després abandona el projecte. El Principal esdevé sala de festes, discoteca i local multiusos, on igual es fan desfilades de moda com espectacles de cabaret de petit format. El teatre tanca portes a finals del 2016.
Després d’aquest darrer tancament, les entitats del barri obren un procés negociador amb l’Ajuntament de Barcelona amb la intenció de reobrir-lo com a teatre i recuperar-ne la funció original.
El 2019 s'anuncia que el Principal reobrirà com a «centre cultural i empresarial» per ser un «punt de trobada entre empreses, marques, cultura, innovació i esport» (La Vanguardia, 14 novembre 2019).
Alier, Roger. L’Òpera a Barcelona. Orígens, desenvolupament i consolidació de l’òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1990.
Artís, Josep. «Tres segles de teatre barceloní. El “Principal”, a través dels anys». Fons Artís. Caixa 45. Arxiu Històric de la Ciutat. Casa de l’Ardiaca. 1938.
Arxiu de l'Hospital de la Santa Creu. «Documentació de l'antic Teatre de la Santa Creu».
Bravo, Isidre. L’escenografia Catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986.
Cia, Blanca. «El Teatre Principal de la Rambla tanca la persiana». El País (Barcelona), (5 febrer 2017).
Diversos autors. La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos. Barcelona: El Lago Ediciones, 2010.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Edicions Proa, 1995.
Ramon Graells, Antoni. El Teatre Principal de Barcelona. Estudi històric. 2010. <http://cargocollective.com/observatoriespaisescenics/filter/espai/Teatre-Principal-Barcelona> [Consulta: 13 juny 2013].
Sala Valldaura, Josep Maria. Cartellera del teatre de Barcelona (1790-1799). Barcelona: Curial edicions catalanes: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.
Sancho de Huici, Laura . «El Teatro Principal de Barcelona». Estudios Escénicos (Diputació de Barcelona), núm. 12 (1996).
Subirà, José. La ópera en los teatros de Barcelona: estudio histórico cronológico desde el siglo XVIII al XX. Barcelona: Libreria Millà, 1946.
Suero Roca, Maria Teresa. El teatre representat a Barcelona de 1800 a 1830. Barcelona: Institut del Teatre, 1987.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
<http://desantacreuasantpau.blogspot.com.es> [Consulta: 4 desembre 2017]
<http://elpais.com> [Consulta: 4 desembre 2017]
<http://hemeroteca.lavanguardia.es> [Consulta: 4 desembre 2017]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
