Manuel Molins i Casaña

Dramaturg

Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València. El 1968 crea el Grup 49, un dels grups pioners del teatre independent al País Valencià. El 1970 participa, en representació del teatre independent valencià, al Festival Cero de Donostia. A diferència del que s’esdevenia en bona part dels grups de teatre independent contemporani, els plantejaments de Molins es traduiran, des de molt aviat, en un interès molt notable pel teatre de text i pels seus valors literaris; des dels mateixos inicis, a més a més, dona gran importància a la formació no sols pràctica sinó també teòrica dels integrants del grup, organitzant seminaris i promovent quaderns d’estudi.

Els primer fruits d’aquests plantejaments pel que fa a l'escriptura seran un seguit de textos, adés de creació col·lectiva (Investigaciones sobre la violència, 1969), adés propis, com Dies Irae (1971), un collage de textos teatrals, bíblics i poètics. Tot i l’interès d’aquestes dramatúrgies primerenques, serà el 1971 —citem pels anys d’escriptura, no de publicació— quan, amb Dansa de vetlatori (l’acció de la qual se situa a finals del segle XVII, durant la revolta camperola coneguda com a Segona Germania) comence Molins a consolidar algunes de les característiques del seu teatre. En efecte, en aquesta obra trobem, a més de l'interès per la consistència literària de la seua escriptura dramàtica (que des d’ara es desplegarà de forma pràcticament exclusiva en català), una lúcida reflexió sobre la història del País Valencià elaborada no pas des d’uns enfocaments històrics mecanicistes, sinó a partir del protagonisme col·lectiu del poble i de les seues implicacions socioculturals. Es tractaria, doncs, d’avantposar l’altra memòria, la dels vençuts tot al llarg dels temps, a la història oficial dels vencedors, siguen aquests la dreta valenciana del segle XX o la noblesa del segle XVI. Aquest teatre històric el continuarà desenvolupant amb obres com Joan Joan i, sobretot, amb Quatre històries d’amor per a la reina Germana (1981, premi Ciutat d’Alcoi d’aquell any), la millor reflexió sens dubte sobre la història del Regne de València durant la primera meitat del segle XVI, amb les seues misèries i també amb el seu esplendor. Amb Centaures (1981, premi Ciutat de València, 1982), obra sobre la família Borja, el tema històric, més enllà d’anècdotes, s’enriquirà ara amb les reflexions sobre el poder com a passió absoluta.

En la dècada dels anys vuitanta, l’escriptura dramàtica de Molins es diversificarà i donarà cabuda, per exemple, a peces que tracten de les tragèdies (i les farses, fins i tot) de la vida quotidiana, amb un esguard sovint desencantat: Tango (1983), Ni tan alts, ni tan rics (1985). Serà, però, amb Els viatgers de l’absenta (1983; premi Ciutat de València, 1989) quan Molins desplegarà la seua gran capacitat per a crear mons dramàtics d’una considerable densitat amb uns personatges que, més enllà del rerefons històric (l’obra la protagonitzen els poetes Verlaine i Rimbaud), esdevenen autèntics herois marginats d’una societat que els rebutja i sobre la qual són capaços d'aixecar-se. Aquesta línia d’escriptura l'ha desenvolupada també en Dyónisos, protagonitzada per Nietzsche (1979), i La màquina del doctor Wittgenstein (1987). No és cap casualitat, doncs, que tots tres conformen la Trilogia d’exilis (publicada el 1999; premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 1999).

De forma constant, hom pot afirmar que la dramatúrgia de Molins es diversifica més i més amb el pas dels anys, i ens ofereix obres com Ombres de la ciutat (1990), un cant ple de bellesa i de desencantada lucidesa alhora sobre la ciutat de València, o com Abú Magrib (1992), en què es planteja en termes de gran força teatral el drama de la immigració. Un altre tema que pren ara força és el del món de l’espectacle, contemplat gairebé sempre des de l’òptica de les actrius o de les cantants; perspectiva que potencia encara més la força dels personatges femenins que es pot apreciar pràcticament en la totalitat de la seua producció: Sabates de taló alt (1985), Combat. Un rèquiem per Maria Callas (1989), Victòria Blanc (1991) o Una altra Ofèlia (2000), potser la seua obra més coneguda de les d'aquesta temàtica. No podem oblidar tampoc Shakespeare, la mujer silenciada (2000, versió catalana del 2010), Bagdad (dones al jardí), del 2003, i, sobretot, Dones, dones, dones (1993-2009), premi Octubre de teatre del 2009.

No vol dir això anterior que Molins abandone, per exemple, l'acostament a personatges rellevants de la cultura occidental: és el cas de Maria Callas, com és obvi, el de Romy Schneider (Una dona en blanc i negre, 1992), també el de Jaume Gil de Biedma (Elisa, 1992) o, en fi, el del pianista valencià Josep Iturbi a València, Hollywood, Iturbi (2012). Ni això ni el seu gust per la farsa, que es pot comprovar ben fàcilment a La divina tramoia. Una farsa celestial (1981-1995) i a Catalans salvatges (1994). Un lloc especial haurem de reservar a El ball dels llenguados (2005), peça trilingüe (català, espanyol, anglès) que explota les combinacions possibles de l’amor des de perspectives, igualment, diferents.

A més de ser autor de diverses obres de teatre infantil (com Rosegó, el rodamón, del 2001), ha realitzat dramatúrgies molt interessants sobre alguns dels nostres principals escriptors, com Mercè Rodoreda o Joan Fuster (Paraules en carn viva, sobre la seua poesia). Molins va ser dels primers (si no el primer) que van creure en la força dramàtica del teatre i de la poesia mateixa de Vicent Andrés Estellés (Calidoscopi, de 1980, o La carn invicta, de 1998). No podem oblidar tampoc el Manuel Molins autor de peces breus com el monòleg Ginesta (1980), Tànger, La música de les esferes, L’amant del paradís, etc. Algunes de les seues obres han estat traduïdes al francès (com La màquina del doctor Wittgenstein) i a l’anglès (Tango).

Francesc Foguet (2005) qualifica la dramatúrgia de Manuel Molins com a «excèntrica». Es tracta d’una afirmació encertada, no només pel fet d’haver-se desenvolupat al País Valencià, és a dir, a la perifèria de Barcelona, sinó, molt en especial, per no haver-se sotmés a les diferents modes teatrals que han imperat en les darreres dècades dins el teatre català. Així, ni s’ha inclinat pels models realistes ni s’ha deixat arrossegar per les possibilitats d’un teatre fàcilment digerible (comercial, fins i tot), tampoc no per les temptacions de les noves escriptures que es van generalitzar (no sols entre els autors de les generacions més joves) d’ençà dels anys noranta del segle passat. Ben altrament, Molins ha continuat fidel a una escriptura molt treballada des del punt de vista teatral i literari. Això, per cert, el duu habitualment a una constant tasca de revisió dels seus textos (no debades entre la primera redacció i la publicació poden passar prou anys); revisió que no sols significa perfeccionar la seua escriptura, sinó també relacionar unes obres amb altres, malgrat que entre les dates de les escriptures respectives hi haja força anys de diferència.

D'altra banda, Molins no ha renunciat tampoc mai a dotar les seues obres d’una densitat intel·lectual molt més que notable, que n'acredita la formació alhora que posa en relleu la seua capacitat de construcció teatral a partir de materials complexos i farcits de referències cultes. En coherència amb això darrer, els temes i els arguments de les seues obres giren en torn a consideracions en absolut superficials: en efecte, en elles planteja Molins problemes referits directament a la condició humana, des d’una posició de cerca constant que neix generalment de la insatisfacció que els protagonistes senten sobre la seua vida.

(Selecció)

Abril 1974. Dansa de vetlatori. Manuel Molins. Teatre Patronat. Montcada (L’Horta).

4 març 1981. Quatre històries d'amor per a la Reina Germana. Manuel Molins. Teatre Escalante. València.

23 gener 1991. Ombres de la ciutat. Frederic Roda Fàbregas. Teatre Rialto. València.

25 març 1992. Victòria Blanc. Enric Benavent. Sala Moratín. València

12 juliol 1994. Catalans salvages. Carles Canut i Jordi González. Barcelona.

15 febrer 1995. Centaures. Vicent Genovés. Sala Moratín. València.

10 abril 1997. Shakespeare, la mujer silenciada. Xavier Berraondo. Sala Rialto. València.

27 novembre 1999. Tango. Manuel Molins. Sala Moratín. València.

12 febrer 2004. Una altra Ofèlia. Carlos Marchena. Teatre Rialto. València.

7 abril 2005. El ball dels llenguados. Rafa Cruz. Teatre Off. València.

2006. Els viatgers de l’absenta. Frederic Roda Fàbregas. Teatre Ponent. Granollers (El Vallès Oriental).

11 juliol 2008. Un dia. Mirall trencat. Mercè Rodoreda. Manuel Molins (dram.). Ricard Salvat. Teatre Borràs. Barcelona.

15 maig 2011. Bagdad (dones al jardí). Saló d’actes de la SGAE. València.

(Selecció)

1978. Dansa de vetlatori. València: Edicions Tres i Quatre.

1981. Quatre històries d’amor per a la Reina Germana. València: Edicions Tres i Quatre.

1985. Tango. València: Bonaire.

1992. Ombres de la ciutat. València: Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana.

1999. Trilogia d’exilis. València: Edicions Tres i Quatre.

2002. Abú Magrib. Alzira: Bromera.

2003. Elisa. Tarragona: Arola.

2003. «El teatre independent a València». Assaig de teatre, núm. 37, p. 65-80.

2003. «Et verbum caro factum est». A: La Palabra y la escena (Acción teatral de la Valldigna III). València: Universitat de València, p. 83-110.

2005. Una altra Ofèlia. València: Teatres de la Generalitat.

2006. Combat. Tarragona: Arola.

2006. «Resistència i riurecràcia (per Galileu i Sísif)». En: L'escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005). Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, p. 47-73.

2006. El ball dels llenguados. Barcelona: Re & Ma.

2009. Dones, dones, dones. València: Edicions Tres i Quatre.

2010. Shakespeare (la dona silenciada). Barcelona: Re & Ma.

2012. València, Hollywood, Iturbi. València: Universitat de València.

2014. Blut und Boden (Sang i Pàtria). Valls: Cossetània.

2015. Déus, dies i treballs. Alzira: Bromera.

2016. Mobil my World. Barcelona: Re&Ma.

2017. Poder i santedat (Els àngels de sodoma). València: Edicions Tres i Quatre.

2018. Les veus de la frontera. València: Pruna Llibres.

Calafat, Francesc. «Àguiles angoixades». A: Molins, Manuel. Trilogia d’exilis. València: Edicions Tres i Quatre, 1999, p. 7-33.

Foguet, Francesc. «La dramatúrgia excèntrica de Manuel Molins». A: I Simposi Internacional sobre Teatre Català Contemporani. Barcelona: Institut del Teatre, 2005, p. 235-272.

Foguet, Francesc. «Troianes del segle XXI». A: Molins, Manuel. Dones, dones, dones. València: Edicions Tres i Quatre, 2009, p. 7-13.

Foguet, Francesc; Sansano, Biel (eds.). Teatre, passions i (altres) insolències. Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins. València: Universitat de València, 2008.

Sansano, Biel. «Aproximació a l’obra teatral de Manuel Molins». Catalan Review, núm. 1-2 (1994), p. 335-341.

Sansano, Biel. «Introducció». A: Molins, Manuel. Abú Magrib. Alzira: Bromera, 2002, p. 7-44.

Web de Manuel Molins

Manuel Molins al portal de l'AELC

Manuel Molins a la Viquipèdia