Logo Institut del Teatre

València, l'Horta, 15-3-1960 

Director, coreògraf i escenògraf

Redactor/a: Josep Lluís Sirera

Biografia

Entre el 1977 i el 1981, Carles Alfaro es forma en cursos impartits per Antonio Díaz Zamora, Martín Adjemián, Jesús Aladrén, l’Odin Teatret (Dinamarca), el Roy Hart Theatre (França), Les Noctambules (França), Faunus Theatre (Dinamarca) i Firlenfanz (Alemanya). A l'inici va treballar també com a actor en diverses companyies valencianes, com ara Ananda Dansa.

El 1982 creà la companyia Moma Teatre i, en el primer muntatge (1982, The Knack, d’Ann Jellicoe, amb la direcció de Martín Adjemián), ja ocupà el càrrec d'ajudant de direcció, a més d’actuar-hi. Atret per la direcció, s’integrà en la companyia de José Luis Gómez —amb qui col·laborà en diverses ocasions i a qui dirigí, per exemple, a Las sillas, de Ionesco (1997), un muntatge del Teatro de la Abadía de Madrid— i participà en el muntatge d'El mito de Edipo rey (1982), espectacle dirigit per Stavros Doufexis. El 1983 es traslladà a Londres, on el 1985 es graduà com a director a The British Theatre Association for Directors and Drama Instructors. A Oslo, el 1988, va ser ajudant de direcció en el muntatge de La vida es sueño, de Calderón de la Barca, dirigit per Franzisca Aarflot.

Un cop a València, el 1986, va reprendre el seu treball amb Moma, on s’encarregà de la direcció dels espectacles i, progressivament, dels dissenys d’il·luminació i d'escenografia, uns camps en què Alfaro aviat esdevingué un especialista important.

El treball amb la companyia fou reforçat quan aquesta inaugurà, als anys noranta, una seu estable (Atelier 24, després anomenat Espai Moma). Amb Moma Teatre dirigí i estrenà muntatges tan rellevants com Basted, de creació pròpia (1990); El cas Woyzeck, de George Büchner (1992); Càndid, de Voltaire (1999); Nascuts culpables (2000), sobre entrevistes de Peter Sichrovsky a descendents de nazis, i Varietés a la cuina, entre d'altres. El 2004 es va veure obligat a tancar la sala, però continua treballant com a director. Entre les nombroses direccions que ha signat fora de Moma destaquen: Las sillas, de Ionesco (Teatro de la Abadía, 1997); Los misterios de la ópera, de Javier Tomeo (Teatro Principal de Saragossa, 1999); La caiguda, d’Albert Camus, en versió de Rodolf Sirera (2002), i L’escola de les dones, de Molière (2003), totes dues per al Teatre Nacional de Catalunya; El portero, de Harold Pinter, un dels seus autors predilectes (Teatro de la Abadía, 2006); Tío Vania, d’Anton Txèkhov (Centro Dramático Nacional, 2008); Traïció, de Harold Pinter (Teatre Lliure, 2009); El lindo don Diego, d'Agustín Moreto per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico (2103), o L’estranger, d’Albert Camus, en versió de Rodolf Sirera i del mateix Alfaro (Teatre Lliure, 2013).


Significació

Com a director, Alfaro excel·leix pel rigor i per la minuciositat amb què analitza els textos que munta i, també, pel seu treball amb les actrius i els actors, igualment minuciós i exhaustiu, que no tan sols en potencia les qualitats, sinó que assoleix un alt nivell de conjunció entre ells; finalment, és destacable la manera com aplica als muntatges la seva perícia com a il·luminador i dissenyador d’espais escènics, de manera que aconsegueix propostes que presenten un grau elevat de cohesió entre tots els components estètics, la qual cosa l’acredita com un director que sap conjugar amb destresa el classicisme amb la renovació.

Al País Valencià, a més, el seu treball ha repercutit de manera molt positiva en la formació de diverses promocions d’intèrprets que treballaren amb ell, així com —els anys en què l’Espai Moma es va mantenir obert— en milers d’espectadors valencians que van tenir la possibilitat de veure teatre d’un alt nivell de qualitat.


Estrenes

4 abril 1989. El muntaplats. Harold Pinter. Teatre Rialto. València.

5 febrer 1990. Basted, creació pròpia. Atelier 24. València.

6 desembre 1992. El cas Woyzeck. George Büchner. Espai Moma. València.

20 abril 1993. El muntaplats. Harold Pinter. Sala Arniches. Alacant (L’Alacantí). [Nova versió]

6 març 1997. Las sillas. Eugène Ionesco. Teatro de la Abadía. Madrid.

7 octubre 1999. Càndid. Voltaire, versió teatral de Joaquín Hinojosa. Carles Alfaro. Espai Moma. València.

23 gener 2000. Nascuts culpables. Espectacle basat en entrevistes fetes per Peter Sichrovsky. Codirigit amb Joaquim Candeias. Espai Moma. València.

20 octubre 2000. Varietés a la cuina. Idea original de Carles Alfaro. Espai Moma. València.

23 gener 2003. La caiguda. Albert Camus, versió teatral de Rodolf Sirera. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona.

27 abril 2003. L’escola de les dones. Molière. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona.

7 febrer 2008. Tio Vania. Anton Txèkhov, versió de Rodolf Sirera. Teatro María Guerrero. Madrid.

14 gener 2009. José K, torturado. Javier Ortiz. Teatro Español. Madrid

18 abril 2013. L’estranger. Albert Camus, versió de Rodolf Sirera i Carles Alfaro. Teatre Lliure. Barcelona.


Publicacions
  • Alfaro, C. (1994). «Un teatre sense aplaudiments no és teatre. I un teatre pels aplaudiments?». A: La Tarumba Teatre (ed.). Teatre valencià: joves creadors. Alzira: La Tarumba-Edicions Bromera, p. 16-22.
  • Alfaro, C. (2013). «Hacia dónde va el teatro». A: Actas del Simposio sobre metodologías teatrales aplicadas a las dramaturgias contemporáneas. València: Episkenion.

Bibliografia
  • Sirera, J. L. (coord.) (2003). Moma teatre, 1982-2002. Vint anys de coherència. Alzira: Edicions Bromera.

Enllaços

 

 

 


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x