Max Aub Mohrenwitz

Nascut a París, la seua família va haver d'exiliar-se de França el 1914 arran de l'esclat de la Gran Guerra perquè el seu pare era de nacionalitat alemanya. Traslladats a València, Max Aub va aclimatar-se ràpidament en la societat valenciana de l'època i va saber aprofitar la seua formació trilingüe (francès, alemany i espanyol), a la qual afegirà el català, que Aub coneixia i emprava. Malgrat la seua formació intel·lectual, no va voler cursar estudis universitaris i va entrar a treballar com a representant d'articles de merceria. Això li permetrà viatjar per l'Estat espanyol i establir així contactes amb escriptors de tot l'Estat; a Barcelona, on residirà des del 1922 llargues temporades, es relacionarà amb Josep Maria López-Picó, Joan Salvat-Papasseit i Sebastià Gasch, entre d'altres.

Com a escriptor, aviat se sentirà atret pel teatre i farà les seues provatures amb peces de tall avantguardista, com El desconfiado prodigioso (1924), El celoso y su enamorada (1925) o, sobretot, Narciso (1927). Només se'n va estrenar una abans de la Guerra Civil, El desconfiado prodigioso, però en la versió catalana de Josep-Maria Millàs Raurell, sota la direcció de Carlos Claveria (Institut de Vilafranca del Penedès, 1929).

Amb l'arribada de la República, Max Aub, que era militant del PSOE, anirà enfortint el seu compromís social, i quan esclate la guerra assumirà per un temps la direcció del grup valencià de teatre universitari El Búho i escriurà un seguit de peces de circumstàncies, algunes tan ambicioses com Pedro López García (1936) o La Madre (1938), adaptació de la novel·la homònima de Gorki.

Va ocupar, així mateix, diversos càrrecs polítics, com el d'agregat cultural de l'ambaixada espanyola a París (1936-1937). De nou a Espanya, és nomenat secretari del Consejo Central del Teatro. A l'any següent participa amb André Malraux en la filmació de la pel·lícula Sierra de Teruel (L'espoir).

De Barcelona s'exilia a França, on és detingut acusat de comunista i enviat a un camp de concentració a l'illa de Djelfa (Tunísia) amb el perill de ser deportat a un camp d'extermini nazi per ser de família jueva.

El 1942 aconseguirà arribar finalment a Mèxic, on reprendrà la seua tasca com a narrador (és extraordinària la seua sèrie de novel·les sobre la Guerra Civil: El laberinto español) i com a dramaturg compromés socialment i política: San Juan (1943), sobre l'Holocaust jueu; No (1952), sobre la guerra freda, o El cerco (1970), sobre l'assassinat del Che Guevara.

El teatre d’Aub exemplifica el pas que molts autors experimentaren, en el període d’entreguerres, de les avantguardes al teatre compromés. Les seues obres aspiren, a més, a ser motors de reflexió i de crítica. Coneixedor des de la seva juventut del teatre alemany, n'aplica alguns dels recursos de caire expressionista en les peces d’abans de la guerra.

1963. Hablo como hombre. México: Joaquín Mortiz.
1967. Puebas. Madrid: Ciencia Nueva.
1971. El teatro español sacado a la luz de las tinieblas de nuestro tiempo. México: ed. de l'autor.
2002. Primer teatro. València: Institució Alfons el Magnànim.
2006. Teatro mayor. València: Institució Alfons el Magnànim. 

• Aznar Soler, Manuel (int. i ed.). Max Aub y la vanguardia teatral. València: Universitat de València, 1993. [Antologia de textos sobre teatre de Max Aub].
• Sirera, Josep Lluís (ed.). Max Aub. Primer teatro. A: Oleza, Joan. Obras completas de Max Aub. València: Institució Alfons el Magnànim, 2001-2010.
• Sirera, Josep Lluís (ed.). Max Aub. Teatro Mayor. A: Oleza, Joan. Ibídem. 2006.
  
• Soldevila Durante, Ignacio. El compromiso de la imaginación. Vida y obra de Max Aub. València: Fundación Max Aub, 1999.

• Fundación Max Aub