Moros i cristians

Aquesta festa, molt estesa pel País Valencià i per altres indrets de la Corona d’Aragó (també en forma de danses, balls parlats o de dances aragonesos) i de la península Ibèrica, dramatitza l’enfrontament entre guerrers de totes dues religions que acaba amb el triomf de les armes cristianes; per això se la troba, per regla general, en aquells indrets que van passar del domini musulmà al cristià durant la baixa edat mitjana (Andalusia, Múrcia, Castella–la Manxa, etc.), però no pas sempre: per exemple, els «moros i cristians» de Barlovento (Santa Cruz de Tenerife). El nucli d’expansió de la festa en la seua morfologia moderna s'ha de situar, en qualsevol cas, en les comarques del sud del País Valencià.

Les primeres manifestacions de combats entre «moros i cristians» les trobem al segle XV, en què es representen lluites entre els uns i els altres, generalment en el marc de fastos cortesans o de festes cíviques commemoratives de fets d’armes organitzades pels municipis. Així, als Països Catalans, trobarem el 1492 les festes que la ciutat de Girona va organitzar amb motiu de la presa de Granada pels Reis Catòlics, en què es representà, en efecte, la conquista d’aquesta ciutat. La manifestació més antiga coneguda sembla que és, però, la festa que el conestable Lucas de Iranzo va organitzar a Jaén (en la frontera, doncs, amb Granada, el 1463). Si les de tipus urbà se situarien més aviat en el terreny dels entramesos propis del teatre processional de finals de l’edat mitjana, els moros i cristians d’origen cortesà presentarien una major complexitat: a més dels fets d’armes (en forma de torneigs o justes), s’hi inclouria la música, el cant i la poesia al·lusiva. Una bona mostra és la Farsa de las galeras de San Juan, inclosa a El Cortesano (1561), de Lluís del Milà.

A finals del segle XVI comencen a documentar-se les primeres festes de moros i cristians semblants a les actuals: es tracta d’una commemoració mítica de la conquista pels cristians de la localitat on se celebra la festa, encara que el fet no haja tingut lloc en la realitat. Que una festa d’aquestes característiques haja aparegut tres segles després de la conquista cristiana del Regne de València cal relacionar-la, sens dubte, amb el perill de les incursions turques i barbaresques a les costes dels regnes cristians, amb els intents d’expansió dels Habsburgs i de la casa d'Avis portuguesa pel nord d’Àfrica (aventures que acabaren en molts casos amb la desfeta cristiana) i amb la política repressiva contra la minoria morisca. De fet, els moros i cristians d’Alcoi, que es remunten al 1604, no commemoren la presa de la ciutat per les tropes de Jaume I, sinó la victòria el 1276 dels defensors cristians contra el cabdill al-Azraq, que s’havia sublevat en defensa de la població musulmana de les comarques centrals del País Valencià; una sublevació en tot semblant a les que els moriscos van protagonitzar durant el segle XVI contra els intents d’assimilació, i una festa celebrada significativament cinc anys abans del decret d’expulsió dels moriscos (1609).

Encara que els moros i cristians d’Alcoi siguen les que major desenvolupament i ressò han tingut, no van ser les primeres, ja que les més antigues sembla que van ser les de Cocentaina (el Comtat), el 1586, o les de Cabdet (Alt Vinalopó, dins la província d’Albacete), el 1588, amb un interessant auto religiós celebrat dins els actes festius.

Els moros i cristians són una representació amb parlaments, actors, acció, argument preestablert, etc. Cal afegir-hi les entrades de les filades de moros i cristians, acompanyades de músiques i, cada cop més, de boatos (números de dansa, de circ, etc.), sovint representats per companyies de teatre de carrer, com Xarxa Teatre, que organitza les festes de la Vila Joiosa.

A més de la teatralitat inherent als actes festius estrictes, tampoc no podem oblidar que el teatre que s'hi ha representat ha ocupat, i ocupa, un lloc importantíssim. A Alcoi, per exemple, i des de mitjan segle XIX, comença a desenvolupar-se un subgènere teatral ben específic, el sainet fester, que gira al voltant de la festa i de la manera com la viuen els alcoians. Entre els seus conreadors figuren autèntics especialistes, com Enric Valls (primera meitat del segle XX), Armand Santacreu o el poeta Joan Valls Jordà. En l’actualitat continua conreant-se i escrivint-se per part sovint de dramaturgs consagrats com Ximo Llorens o Miquel i Jordi Peidró.

No podem oblidar tampoc l’existència d’obres anteriors al segle XIX, com el ja esmentat Auto de Cabdet o el que es representa a l’església de Villena el 8 de setembre. Els textos actuals d'aquestes obres més antigues, com s’esdevé amb els de les ambaixades, no es remunten generalment més enllà del segle XVIII.

Borrego Pitarch, Vicent; Hernández i Martí, Gil-Manuel. «Els moros i cristians». A: Ariño, Antoni. El teatre en la festa valenciana. València: Consell Valencià de Cultura, 1999, p. 259-274.

Botella, Jordi (ed. i int.). El sainet fester. Alcoi: Ajuntament d'Alcoi: Instituto Juan Gil-Albert, 1995.

Diversos autors. Actas del II Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos. Ontinyent: Gràfiques Cambra, 1986.

González Hernández, Miguel Ángel. La fiesta de Moros y Cristianos. Orígenes, siglos XIII-XVIII. Alacant: Diputació Provincial, 1996.

González Hernández, Miguel Ángel. La fiesta de Moros y Cristianos. Evolución, siglos XIX-XX. Alacant: Diputació Provincial, 1997.

Asociación San Jorge d’Alcoi

Cau de la festa de Moros i Cristians

Moros i Cristians a la Viquipèdia

Festa de moros i cristians a enciclopèdia.cat

Vídeos de «Festes de Moros i Cristians»