El Principal de València és un teatre a la italiana construït del 1774 al 1832 a partir dels plànols que l’arquitecte italià Filippo Fontana va vendre a l’Ajuntament valencià el 1770. La idea inicial era aixecar-lo als solars de l’antiga Casa de Comèdies de l’Olivera, però després de l’incendi del teatre de Saragossa (1779), i la posterior prohibició de les representacions teatrals dins el territori de l’Estat (1779-1789), es va prendre la decisió de buscar un nou emplaçament que reunís les condicions de seguretat que s’exigien des de llavors als locals teatrals. El lloc finalment escollit fou una parcel·la exempta amb façana a la plaça de les Barques, actual carrer del mateix nom, i limitada en l’actualitat pels carrers de Virués, Ballesters i Poeta Querol.
A partir dels plànols de Fontana, els arquitectes Cristòfol Sales i Salvador Escrig en van elaborar uns de nous el 1804. La guerra del Francès i les dificultats econòmiques posteriors van paralitzar el projecte, que no es va reemprendre fins al 1831, amb plànols reformats ara per Juan Marzo, que va simplificar el projecte inicial i va suprimir una de les plantes previstes, reduint-les a tres.
Les obres es van fer en menys d’un any, tot i que amb posterioritat es va aixecar la planta inicialment suprimida (1833) i del 1845 al 1854 es va reformar l’embocadura de l’escenari i es va dotar el teatre d’un vestíbul i una façana monumental construïda el 1854 per José Zacarías Camaña. El 1845 s'hi va instal·lar també il·luminació de gas. Finalment, el 1877 l’arquitecte Joaquín María Belda va reformar la caixa escènica. D’aquest any ençà s’han fet diverses obres, la majoria de caire ornamental, com la reforma del vestíbul (1947), a càrrec de l’arquitecte Luis Albert, amb pintures de Ramon Stolz; igualment, aquest arquitecte reformarà el 1964 la façana que dona al carrer del Poeta Querol. Les darreres obres importants de reforma i repristinació han estat realitzades del 1983 al 1989 pels arquitectes Guillem Stuick i Albert Peñín.
Les dimensions actuals de l’escenari són de 12 m d’ample de boca, 21,80 de fons i 19 d’altura. Té un aforament per a 1.226 espectadors.
Des del moment de la inauguració, l’Hospital General de València va optar per arrendar el local. Aquest sistema no va canviar quan la Diputació de València va fer-se càrrec de l’Hospital i de totes les seues propietats (1849). Serà la mateixa Diputació, però, la que exigirà als successius arrendataris que la programació tingui un cert nivell: un determinat nombre de representacions d’òpera per temporada, un mínim de qualitat –i de moralitat àdhuc– en els repertoris, etc. Això i les creixents exigències econòmiques faran que el que en un començament era un negoci moderadament rendible, acabe per no atreure els arrendataris, i sovint quedaran deserts els concursos. Aquest problema va agreujar-se tot al llarg del segle XX, període durant el qual el teatre anirà perdent prestigi.
El 1979, amb les primeres eleccions democràtiques d’ençà el 1936, la nova Diputació (coalició PSOE-PCE) decidirà de fer-se'n càrrec de la gestió directament. Els primers gestors d’aquesta nova etapa van ser conjuntament Armando Moreno i Rodolf Sirera. El Principal va passar a ser gestionat des del 1989 per l’Institut Valencià d’Arts Escèniques, Cinematografia i Música de la Generalitat Valenciana (creat el 1984); posteriorment, el va gestionar Teatres de la Generalitat Valenciana. Des de les darreries de 2012 s’integra en l’organisme públic Culturarts.
Durant bona part del segle XIX, els arrendataris es veien obligats a mantenir tres companyies estables: una de drama, una de dansa i una altra de teatre líric. Des de la segona meitat del segle XIX, tanmateix, anirà imposant-se el costum d’arrendar el teatre a companyies en gira, costum que va ser substituït posteriorment pel de contractar-les. Del 1979 al 2000, el Principal acollirà fonamentalment produccions pròpies o d’altres teatres públics; posteriorment s’ha tornat al sistema de contractar majoritàriament companyies foranes.
El Teatre Principal va ser, de bell antuvi, un teatre per a la burgesia valenciana. El sistema d’abonaments que va funcionar fins ben entrat el segle XX creava una massa d’assistents que, en haver avançat una important suma de diners, pressionava sovint sobre els empresaris i reorientava les programacions. D’ací, la insistència a programar òpera, el rebuig a espectacles massa liberals des del punt de vista moral o polític, o fins i tot massa moderns des d’un punt de vista estrictament estètic. En aquest sentit, el Teatre Principal renunciarà aviat a capitanejar la renovació del teatre a la capital valenciana i serà, almenys fins al 1979 i amb alguna digna excepció, com el període 1962-1963, amb Armando Moreno com a arrendatari, paradigma de gestió i programació més aviat conservadora.
Barba Sevilla, Arturo; Giménez Pérez, Alicia. El Teatro Principal de València. Acústica y arquitectura escénica. València: Teatres de la Generalitat: Universitat Politècnica de València, 2011.
Chaqués, Manel (coord.). Espais teatrals de la Comunitat Valenciana. València: Generalitat Valenciana, 1992.
Sirera, Josep Lluís. El Teatre Principal de València. València: Institució Alfons el Magnànim, 1986.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
