Publicada dins les Doze comedias famosas de quatro poetas naturales de la insigne y coronada ciudad de Valencia, els tres actes d’El Prado de Valencia s’estructuren sobre un embolic amorós prou complex: dues dames (Laura i Margarita) pugnen per guanyar l’amor del galant protagonista (Don Juan), mentre que la primera —la protagonista— és pretesa també pel comte italià Fabricio. Una altra dama, jove, Beatriz, complica més les coses. Quan sembla que els antagonistes obtindran la victòria sobre la parella protagonista, Laura recorre a una emboscada: uns fingits pirates barbarescos empresonen la dama antagonista i la forcen a confessar la veritat; abans, però, el comte fuig com un covard davant els suposats pirates. La comèdia acaba així amb el triomf dels enamorats.
Enjòlit a banda, l’obra presenta un altre tret important: la presència de recursos espectaculars típics del teatre cortesà valencià del segle XVI. Trobem així, a la fi de la primera jornada, una escena que reprodueix els costums de la noblesa valenciana quan acudia al Prado de la capital valenciana (actual passeig de l’Albereda): hi ha música, menjar i jocs com el de les cintes, en què els jugadors emparellats per atzar han de dir-se la veritat l’un a l’altre. Durant la segona jornada, assistim a una prolixa descripció d’una justa on va participar el bo i millor de la noblesa valenciana; s’hi descriuen amb detall el vestuari luxós i el seguici dels nobles més importants del període, tot seguint així la tradició dels relats cavallerescos i de les representacions cortesanes del moment. Finalment, en el tercer acte trobem la ja esmentada mascarada dels pirates, un altre recurs típic de les festes cortesanes.
El Prado de Valencia és considerat una de les primeres comèdies barroques hispàniques (si no la primera) en sentit estricte. La seua data d’escriptura, amb tota probabilitat el 1589, la situa fora de l’òrbita de la influència de Lope de Vega, que en aquells anys encara era lluny d'haver consolidat la fórmula de la comedia nueva. A l’obra trobem tots els elements de la comèdia típica, incloent-hi un personatge còmic, el criat Guillermo, que pot ser ja considerat un graciós. No hi manca tampoc el personatge de la mare ridícula (Felicia), que apareix entre els personatges tòpics del gènere. Al costat de tot això, la presència també dels elements de la tradició espectacular valenciana fa de l’obra exemple d’un intent d’arribar a una síntesi entre la fórmula còmica, pròpia del teatre castellà del segle d’or, i el teatre valencià de la primera meitat del segle XVI.
Canet Vallés, José Luis (est. i ed.). El Prado de Valencia. Londres: Támesis Books, 1985.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
