Teatres de societats

Al llarg de la segona meitat del segle XIX i durant els primers decennis del segle XX, al territori català es va anar bastint una xarxa àmplia i plural d’associacions amb uns trets identitaris en els quals es barrejaven connotacions de classe i ideològiques que tenien a veure amb el caire catòlic, lliurepensador, catalanista, federal, socialista o llibertari de l’entitat. Més culturals unes, més polítiques d'altres, aquestes agrupacions esdevingueren instruments d’autoafirmació. Educaven els seus membres, aglutinaven, donaven una presència pública i acabaren constituint un dens entramat cívic tan divers com ho era la societat. 

Fossin del tipus que fossin, aquells ateneus, societats, casals, centres, cercles, foments, etc., aspiraven a disposar d’un teatre. El teatre era tant un mitjà d’entreteniment com de transmissió d’idees. En el teatre d’aficionats, a més a més, la cohesió social s’afermava pels llaços existents entre els socis-espectadors i els consocis-actors. Sales polivalents avant la lettre, en aquells teatres hi tenien lloc representacions escèniques, però també reunions, banquets, balls de carnaval, etc. El teatre i el casino-bar constituïen els nuclis de la tipologia arquitectònica complexa d’aquells centres socials.

Les sales d’espectacles que aleshores es construïren solien ser de dimensions mitjanes, amb aforaments propers a les 400 localitats. Algunes despuntaven cap amunt, com el Casino de l’Aliança del Poblenou de Barcelona o La Principal de Vilafranca del Penedès, on podien cabre més de mil espectadors, i d’altres cap avall, com La Violeta de Gràcia, on només cabien 200 persones assegudes. 

De l’empenta d’aquestes entitats en dona testimoni el fet que eren capaces de contractar arquitectes com Andreu Audet i Puig, cap de bombers de l’Ajuntament de Barcelona i projectista d’una bona part de les sales d’espectacles de l’avinguda del Paral·lel, i autor també del projecte del teatre de la societat La Principal de Vilafranca del Penedès. Com Jaume Gustà i Bondia, que fou president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i projectà la seu de l’esmentada La Violeta, originàriament Sociedad de Fomento Voluntario de la Villa de Gracia. O Amadeu Llompart, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona als anys cinquanta del segle XX i arquitecte del Casino de l’Aliança del Poblenou. 

Els escenaris solien tenir poca fondària, no eren gaire alts i no tenien suficient amplada d’espatlles. Això no obstant, en aquelles sales es va fer teatre i, sense que en la majoria dels casos la seva arquitectura fos monumental i luxosa, acostumaven a tenir una notable dignitat.

De mitjan dels anys seixanta a finals dels anys setanta del segle XX aquesta difosa infraestructura de teatres d’ateneus va demostrar ser capaç d’acollir la renovació de l’escena a Catalunya. Així, havent sigut dissolta «por disposición gubernativa» l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el Casino de l’Aliança del Poblenou abrigà l’«off Barcelona». Però si segons Xavier Fàbregas no hi va haver una relació especial del Grup de Teatre Independent del Centre d'Influència Catòlica Femenina (GTI) amb el Poblenou, sinó l’habitual «anar i venir de la congregació nombrosa i fidel que ja el 1967 seguia el teatre independent» (Fàbregas, 1976), una intenció diferent es descobriria en els plantejaments del Grup d’Estudis Teatrals d'Horta (GETH), amb més voluntat d’arrelar-se en el seu entorn urbà. D’una manera semblant, sales d’entitats como la Penya Cultural Barcelonesa, els Lluïsos de Gràcia, el Centre Parroquial de Sarrià o l’Orfeó de Sants, entre d'altres, es convertiren en abrics de companyies de teatre independent. 

L’any 1975, per exemple, amb direcció d’un jove Lluís Pasqual es posa en escena La setmana tràgica a l'Aliança del Poblenou, pel Grup de l'Escola de Teatre de l'Orfeó de Sants. I pel mateix temps, l’Odeon de Canet, on Comediants estaven assentats, acull grups de renom internacional com Bread & Puppet i l’Odin Teatret. La capacitat d’aquells humils teatres per a donar aixopluc a propostes de renovació escènica quedava demostrada. El cas més conegut és el del Teatre Lliure a la Cooperativa la Lleialtat, també a la Vila de Gràcia.

Al marge de les desaparicions i inauguracions d’una o altra sala, la xarxa de teatres d’entitats es manté força estable com una estructura perceptible en el mapa teatral de la Catalunya contemporània. Un entramat en molts casos ben arrelat a les comunitats properes, més enllà dels propis associats, però en d’altres amb un potencial d’ús superior a l’assolit realment. 

En el temps present els teatres de societats han d’afrontar diversos reptes, entre els quals el de dur a terme costoses obres de rehabilitació, d’adequació a les normatives vigents i de modernització tècnica. La tipologia de situacions en aquesta xarxa d’espais escènics és diversa. En alguns casos, entitats vingudes a menys han tingut una obertura de mires i han arribat a acords amb propostes de grups de teatre emergent, com ja havia succeït pels anys setanta i vuitanta. L’Antic Teatre en el local del vuitcentista Círculo Obrero de San José i l’Almeria Teatre a la Casa de Almería són exemples de com propostes escèniques contemporànies tornen a la vida espais esmorteïts. 

En altres, l’entitat, en morir, es ven el patrimoni al millor postor. La venda de La Violeta de Gràcia per la Mútua d’Industrials i Comerciants de Gràcia a una immobiliària n’és un exemple. Tot i que en aquest cas, i després d’una mobilització veïnal, es va arribar a un acord entre els nous propietaris i l’Ajuntament de Barcelona, i ara l’edifici és de propietat municipal i ha esdevingut un casal de cultura popular. 

El ventall de formes de gestió d’aquests teatres és ampli. Una bona part estan gestionades per la pròpia entitat, que els dona una vida prou activa vinculada al grup de teatre propi i a concursos teatrals. D'altres, després que l’entitat propietària signés un conveni amb l’ajuntament de la població on es troben, han esdevingut, de fet, teatres municipals. 

En qualsevol cas hauria de ser possible una gestió que alternés l’ús de l’espai pels grups del propi ateneu, la programació de teatre professional i l’obertura de l’espai a grups de teatre emergent. Les companyies de teatre i les administracions públiques, cadascuna per la part que els toca, haurien de conèixer i tenir present la xarxa difusa dels teatres dels ateneus, una xarxa ja existent, viva, latent, de nodes culturals.

Aloy, Guillem (curador). Espais teatrals d’entitats. Anàlisi de Casos, Cartografia i Models d’Actuació. Barcelona: 2012.<http://cargocollective.com/observatoriespaisescenics/filter/pub/Espais-teatrals-d-entitats-Analisis-de-casos-cartografia-i-models-d> [Consulta: 3 juny 2013]

Fàbregas, Xavier. De l’off Barcelona a l’acció comarcal. Dos anys de teatre català. 1967-1968. Barcelona: Institut del Teatre, 1976.

Fàbregas, Xavier. Teatre en viu (1969-1972). A cura de Maryie Badiou. Monografies de Teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 1987.

Fàbregas, Xavier. Teatre en viu (1973-1976). A cura de Maryie Badiou. Barcelona: Institut del Teatre, 1990.

Gràcia, Josep. Teatres de Catalunya. 2 vols. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986.

Ramon, Antoni. «Els teatres dels ateneus, renovació i sociabilitat». Barcelona Metròpolis. Revista d'informació i pensament urbans, núm. 82 (2011), p. 88-90. <http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=22&ui=515> [Consulta: 3 juny 2013]