Teatre independent valencià

Els trets del teatre independent valencià responen a l'interès per a trobar un nou llenguatge teatral que arribi a un públic majoritari mitjançant la creació d’un circuit descentralitzat i alternatiu al comercial. La voluntat de professionalització d’aquestes companyies s’acompanya de la negació de la representació única, l’obertura a nous codis escènics i al teatre corporal, així com la consideració del repertori com a expressió de tot el grup. Tot això amb la creació col·lectiva com a eina dels artistes, definits  com a treballadors amb un compromís amb la societat.

La pau (retorna a Atenes) (1972), de Rodolf Sirera per al Centre Experimental de Teatre (després El Rogle), i Dansa de vetlatori (1975), de Manuel Molins per al Grup 49, es consideren dos dels espectacles més representatius. Es tracta de dues companyies que inicien la seva tasca a finals dels anys seixanta i que als anys setanta decideixen muntar textos d’autoria pròpia i en català, recorregut al qual s’afegiran altres companyies.

Durant aquests anys sorgeixen formacions teatrals tan significatives com La Cazuela, d’Alcoi, o la Caràtula, d’Elx. A principis dels setanta naixen grups que actualment considerem històrics, com ara El Rogle, Carnestoltes, PTV, Pluja Teatre i L’Entaulat.

L’opció que segueix un major nombre de grups és la que empra el teatre com a eina de recuperació històrica i conscienciació política per tal de crear un nou teixit cultural. Trobem, en primer lloc, el teatre a la valenciana i, en segon lloc, el teatre historicista. La insistència en la recuperació i l’afermament de les senyes d’identitat de les formes tradicionals, com el sainet i la revista valencianes, marca la via del teatre a la valenciana. Aquest punt de vista afavoreix la posada en escena d’espectacles d’El Rogle, com Tres forasters de Madrid (1974) d’Escalante, el muntatge de Carnestoltes Memòries de la coentor (1977), així com les obres de Pluja Teatre El supercaminal o quedarem com Camot (1974) i Sang i ceba (1977). En segon lloc, les obres de caire historicista s’endinsen en la història per evidenciar les tergiversacions que ha sofert al llarg del temps; és el cas de Dansa del vetlatori (1973), de Manuel Molins per al Grup 49, i El brunzir de les abelles (1975), dels germans Sirera per a El Rogle. A més, hi podem incloure el traspàs a la realitat valenciana del moment d’obres del repertori mundial en Jordi Babau (1976), de Juli Leal i Francesc Romà sobre Georges Dandin de Molière, i en L’hort dels cirerers, de Txèhov feta per Juli Leal (1975).

Hi ha altres grups que aposten per les iniciatives que arriben des del teatre sud-americà, sota la influència del colombià Enrique Buenaventura. Els espectacles Las mariposas (1973) i La danza de la lanza de papel (1975), del PTV, en són bons exemples.

En darrer lloc hi ha els grups que opten per l’experimentació i la investigació de la pràctica específicament teatral, de la qual cosa és representatiu el grup Uevo, amb Julio Máñez i Pepe Marín, que van oferir espectacles com Denotar una cosa o donar indici d’ella (1973) o Moltes variacions per a un coixí (1973).

Un dels focus d'aquesta renovació teatral és la Universitat de València i té com a responsables noms com José Sanchis Sinisterra, Antonio Díaz Zamora o Manuel Bayo. Díaz Zamora engegà el projecte del València-Cinema, una sala teatral amb companyia pròpia, Quart 23. El dia 6 de juny de 1972 s'hi estrena Los salvajes en Puente San Gil, de Martín Recuerda, un èxit de públic i de crítica. Aquesta sala, temps després, la regiria Studio, amb Vicente Vergara com a gerent. El València-Cinema va servir de plataforma no només per a donar a conèixer companyies valencianes sinó també d’altres territoris, com Els Joglars o Dagoll Dagom.

L’any 1975 se celebren dues mostres de Teatre Independent Valencià en aquesta ciutat. En primer lloc, al València-Cinema del 8 al 24 d’abril amb el nom de Cicle de teatre valencià i, en segon lloc, al Teatre el Micalet del 12 de març al 18 de maig.

A més, la formació de l'Assemblea de teatre independent del País Valencià serví per a unificar estratègies i arribar a acords per a la formació de circuits d'exhibició i per a l'ús comú de material teatral i dels llocs d’assaig. D’aquests acords sorgiran els plantejaments dels membres de la primera Conselleria de Cultura en què es va inscriure el Consell Assessor de Teatre.

Aquestes companyies a principis dels anys vuitanta pateixen una forta crisi amb l'arribada dels organismes democràtics i de les institucions públiques, que es fan càrrec de la programació cultural al País Valencià. Moltes no resisteixen aquesta etapa, però d'altres, com PTV, Pluja Teatre, L'Entaulat o L'Horta, fan el pas cap a la consolidació del primer projecte en empresa teatral.