Barcelona

Dibuixant-se en paral·lel a la història de la ciutat, el mapa teatral de Barcelona mostra el paper que el teatre té a l'hora d'intuir el desenvolupament urbà. La cronologia dels teatres situada damunt la trama urbana barcelonina ens permet de copsar el deambular dels teatres per la ciutat. Un recorregut que descobreix la capacitat urbanitzadora del fet teatral en la ciutat moderna.
Els teatres de nova construcció, en les seves successives ubicacions en espais fronterers o de nova obertura, anticipen el desenvolupament urbanístic fins ben entrat el segle xx. Però a partir dels anys trenta d'aquell segle, en decaure la seva preeminència com a espectacle popular a favor del cinema, el fet teatral també canvia el seu paper en relació al creixement urbà, la qual cosa incideix en la seva localització en el mapa de la ciutat.
El trànsit temporal que descriu el moviment dels teatres per Barcelona s'evidencia mitjançant una seqüència de mapes, marcada per uns períodes a l'interior de cadascun dels quals es produeix una conjunció entre l'activitat teatral, la construcció de teatres i el desenvolupament urbà. La construcció d'aquesta cartografia ha de tenir en compte, doncs, tant els esdeveniments de la història teatral barcelonina com els de la pròpia història urbanística de la ciutat, relacionant el patrimoni arquitectònic teatral de Barcelona amb l'evolució urbana.
Estructurada cronològicament, la cartografia teatral barcelonina mostra el desplegament del lloc del teatre a Barcelona en l'espai, ja que dins de cadascun dels segments temporals un àmbit de la ciutat esdevé el protagonista.
Així, de 1597 a 1833, el lloc del teatre es concentra a la Casa de les Comèdies, la sala que regentava l'Hospital de la Santa Creu que des de l'any 1568 gaudia del privilegi d'assenyalar als comediants el lloc on representar les funcions. El cas del també anomenat Teatre de la Santa Creu exemplifica la doble relació existent entre la ciutat i el teatre. D'una banda, el potencial cívic de l'espai urbà atrau el teatre, i de l'altra, l'activitat teatral contribueix a materialitzar la sociabilitat del lloc.
Com a contrapunt d'aquell monopoli hi hagué un conjunt de petits locals teatrals instal·lats en cases particulars. Eren els teatres de sala i alcova, uns espais escènics que no funcionaven de manera permanent, ja que la Junta de l'Hospital General podia prohibir qualsevol espectacle que pogués restar públic o fer competència al seu teatre.A la primera meitat del segle xix, l'ascens de les idees liberals obre un marc nou en la relació del teatre amb la ciutat: 1833 i 1835 són les dates claus d'aquest procés. La primera marca la fi del monopoli de l'Hospital de la Santa Creu, i la segona l'inici del procés desamortitzador de convents i monestirs, en els terrenys dels quals s'aixecaran una bona part dels nous teatres de la ciutat.
Fruit de la desamortització són algunes de les sales emblemàtiques en la història del teatre català, com el Gran Teatre del Liceu (1847), construït damunt les runes del convent de Trinitaris Descalços, o el Teatre Romea (1863), en el solar del convent de Sant Agustí Nou. Aquestes construccions teatrals fruit de l'aprofitament dels espais desamortitzats s'integraren en un projecte més ampli d'actuacions urbanístiques municipals, organitzat entorn de la Rambla, que d'aquesta manera es convertí en l'eix social i d'oci per excel·lència dels barcelonins.
En el deambular per la ciutat, a mitjan segle xix el lloc teatral es trasllada de la Rambla al passeig de Gràcia, que va ser inaugurat l'any 1827, quan la perspectiva de l'enderroc de les muralles (1853) i de la creació de l'Eixample (1859) encara no era prou clara. Des de 1840, amb l'obertura pública dels vivers municipals, anomenats jardins del Criadero, el passeig s'anà convertint en l'espai de moda del lleure ciutadà fora muralles.
Altra vegada l'espectacle se situa en un espai fronterer, però cridat a ser central. L'èxit del Criadero incentivà la creació d'altres jardins, com els del Tívoli (1849), els Camps Elisis (1853), la Ninfa i els d'Euterpe (1857), unes àrees de lleure on hi havia teatres «d'estiu» que en poc temps esdevingueren teatres «de pedra». En una transformació paral·lela a la urbana, els envelats es convertiren en teatres, que acabaren enderrocats, menjats per l'Eixample. El cas del Teatre dels Camps Elisis és exemplar, com també el del Tívoli, el darrer supervivent d'aquell període i fins fa poc temps el Novetats.
Aquest avanç irrefrenable de l'Eixample va fer que, uns anys abans de l'Exposició Universal de 1888, el lloc del teatre desplacés el seu centre de gravetat cap a la plaça de Catalunya. Allà, en el trobament no resolt de l'antiga ciutat emmurallada amb la nova s'instal·laren construccions efímeres, com el Circ Eqüestre Alegria (1879), el Teatre Ribas (1884), rebatejat com a Teatre Catalunya (1887), i el Panorama Waterloo (1888).
A partir de 1891 el teatre es refugia en el Paral·lel. De nou un espai fronterer de teixits urbans i socials: l'Eixample, el Poble-sec, el barri Xino i el port. Una mena de «terra de ningú» que paradoxalment esdevé un lloc de trobada en la Barcelona de finals del segle xix i el primer terç del xx. En l'origen, les edificacions del Paral·lel eren precàries, tant pels materials emprats, com per la manera com s'aixecaven, sense permís o burlant la normativa municipal. Un procés que es dona en el Pavelló Soriano, precursor del Teatre Victòria; a la taverna Arnau, dita també Café Lionés, a l'origen del Teatre Arnau; a l'Onofri, futur Teatre Condal; o a l'Apol·lo. Però al Paral·lel no hi havia només teatres, hi havia varietats, circ, cabaret, flamenc, jazz, cinema… i els cafès i les seves terrasses, com la del Teatre Circ Español (1892), el primer teatre de l'avinguda.
A la segona meitat del segle xix i a començaments del segle xx s'aixequen nous teatres a les viles annexionades del pla de Barcelona. Allà, en la vida i en les seus de les entitats, tant obreres, menestrals i burgeses com lliurepensadores o catòliques, el teatre té un lloc important. En aquelles sales s'hi feia una mica de tot: obres dramàtiques i sarsueles, balls i banquets socials. Enfront de l'estructura més lineal de la Rambla, el passeig de Gràcia i el Paral·lel, en el cas dels teatres d'entitats el model d'implantació és la disseminació a l'interior d'uns sectors urbans prou ben definits.
Després de 1939, encara que el procés ja s'havia iniciat abans, el teatre canvia de funció i deixa de ser l'espectacle d'entreteniment popular principal en favor del cinema i, posteriorment, de la televisió. En un constant degoteig, uns locals es tanquen i d'altres es converteixen en cinemes. En aquests anys de la dictadura, i especialment de mitjan anys seixanta fins a finals dels setanta, quan en determinats àmbits el fet teatral a Barcelona se significa com a expressió de resistència al franquisme, el teatre troba en el teixit de locals d'entitats una infraestructura capaç d'abrigar propostes de renovació escènica. Un paper que juga el Casino l'Aliança del Poblenou, acollint l'Off Barcelona, el Centre Parroquial d'Horta o l'Orfeó de Sants, entre d'altres. De tots aquests, el cas més conegut és el del Teatre Lliure. La seva fundació a Gràcia, l'any 1976, marca una tendència que segueixen altres companyies que també troben el seu espai en el territori gracienc. En sales d'entitats tradicionals, com el Teatreneu a la Cooperativa de Teixidors a Mà (1988), o en locals de lloguer, on s'obren sales de petit format, com la Sala Beckett (1989) o l'Artenbrut (1993).
També l'atzar pot ser el desencadenant de transformacions en el mapa teatral, com succeeix l'any 1983, quan es «descobreixen» els Tallers Municipals de Montjuïc per a posar en escena Tragédie de Carmen, iniciant un procés d'institucionalització d'espais teatrals a la ciutat. Un camí que s'havia iniciat amb la reforma i impuls de teatres existents, com el Romea (1981) o el Poliorama (1985), i que acaba amb la construcció de teatres-emblema, com el Teatre Nacional de Catalunya (1997), el nou Liceu (1999) o el conjunt de la Ciutat del Teatre, amb el Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre (2000) i la nova seu del Teatre Lliure (2001). I mentre els teatres institucionals volen intervenir activament en la reforma de la ciutat, des d'altres mons al marge de la cultura oficial s'obren a l'experimentació petits espais, a vegades no tan petits, que generen una activitat canviant, intensa i sovint volàtil.
Des d'una aproximació morfològica, els àmbits que apareixen en el seguit de mapes teatrals de la ciutat (la Rambla, el passeig de Gràcia, la plaça de Catalunya o el barris de la ciutat —Gràcia, amb una especial intensitat—) prenen la forma d'eixos i àrees teatrals clarament recognoscibles en els plànols històrics i en el de la situació contemporània.

• Ramon, Antoni. «El deambular barceloní dels espais escènics». Quadern Central El teatre a la ciutat, Barcelona Metrópolis, n. 83, 2011, p. 52-57. <http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/wp-content/uploads/2012/07/83-el-teatre-a-la-ciutat.pdf>.
• Ramon, Antoni; Aloy, Guillem. Teatres/BCN. Guia d’història urbana. Barcelona: MUHBA - Ajuntament de Barcelona, 2013.

 
Fotografia 1: Temporada 2014-2015. Estadística d'espectadors.

Fotografia 2: Temporada 2014-2015. Estadística d'aforament.

Fotografia 3: Temporada 2014-2015. Estadística d'espectacles.

Fotografia 4: Temporada 2014-2015. Estadística de funcions.

Fotografia 5: Temporada 2014-2015. Estadística general.

Fotografia 6: Temporada 2014-2015. Estadística tipus de teatres.

Fotografia 7: Temporada 2015-2016. Estadística d'espectadors.

Fotografia 8: Temporada 2015-2016. Estadística d'aforament.

Fotografia 9: Temporada 2015-2016. Estadística d'espectacles.

Fotografia 10: Temporada 2015-2016. Estadística de funcions.

Fotografia 11: Temporada 2015-2016. Estadística general.

Fotografia 12: Temporada 2015-2016. Estadística tipus de teatres.

http://cargocollective.com/observatoriespaisescenics/filter/cartografia/Cartografia-teatral-de-Barcelona