Paral·lel

En el teixit urbà de la Barcelona de la fi del segle XIX, l'avinguda del Paral·lel es situava en un espai fronterer, en la cruïlla entre l'Eixample, el Poble-sec, el barri Xino i el port. Una mena de terra de ningú que paradoxalment esdevingué un lloc de trobada d'un marcat caire popular: el trobament d'una ciutat que començava a tenir el perfil urbà d'una gran metròpolis europea amb l'agregació dels pobles del pla, i en la qual l'Eixample no deixava de ser sinó un buit en una bona part de la seva extensió (Gabriel 1992).

Ildefons Cerdà, en el «Pla dels voltants de la Ciutat de Barcelona i projecte de la seva reforma i eixample», del 1859, presentat al Concurs de l'Eixample convocat per l'Ajuntament de Barcelona i aprovat pel Ministeri de Foment del Govern espanyol, hi havia traçat un passeig amb dues fileres d'arbres a banda i banda, que les successives reformulacions del Pla van anar definint. En totes elles Cerdà insistí en l'amplada de carrer de cinquanta metres que figurava en el pla original del 1859. Una servitud contestada pels propietaris del sòl, que no acceptaven perdre tanta superfície edificable.

Tampoc no fructificà l'alternativa dels porxos d'una Real del Govern Civil de l'any 1882, que decretava que el carrer Marquès del Duero —el nom oficial del carrer des de l'any 1874— havia de ser porticat en tota la seva longitud, guanyant d'aquesta manera 5 m d'edificació per banda i deixant una amplada entre pòrtics de 40 m. Antoni Rovira i Trias dissenyà quatre solucions de porxos, però solament nou cases s'arribaren a construir seguint aquesta directriu.

És aquest context urbanístic incert el que marca que les edificacions del Paral·lel siguin precàries, tant pels materials emprats, com per com s'aixequen, sense permís o burlant la normativa municipal. Un procés que es dóna en el Pavelló Soriano, precursor del Teatre Victòria; a la taverna Arnau, a l'origen del Teatre Arnau; a l'Onofri, futur Teatre Condal; o a l'Apolo.

El llistat de les sales d'espectacle és el millor reflex de la densitat escènica de l'avinguda. Una aproximació, ordenada segons l'ordre cronològic d'inauguració dels locals i fent constar els canvis de nom d'una mateixa sala, és la següent:

Circ Espanyol Modelo (1891) / Gran Teatre Espanyol (1909); Cafè Espanyol (1897); Metensmograff, Cinematògraf Farrusini (1898); La Pajarera Catalana (1899) / Gran Salón del siglo XX (1905) / Petit Moulin Rouge (1908) / Petit Palais (1910) / Petit Moulin Rouge (1910) / El Molino (1939); Taverna Arnau (1899) / Gran Saló Arnau (1903) / Teatre Arnau (1905) / Folies Bergére (1915) / Teatre Arnau (1930); Gran Cafè El Recreo (1900) / Music-Hall Novelty (1910) / Bataclán (1924); La Puda Seca (1900); Pavelló Soriano (1900) / Teatre Soriano (1910) / Teatre Victòria (1916); Teatre Nou (1900); Teatre Les Delícies (1900) / Teatre Líric (1906) / El Trianón (1913) / Madrid Concert (1915) / Gran Music-Hall “L'As” (1921) / Talia / Martínez Soria (1924); Cafè Lyonès / El Paraíso / Teatre El Paraíso / Gran Cafè Concert El Paraíso (1900); Teatre Olympia (1901); Teatre Onofri / Condal (1903-1904); Cinema La Maravilla / Ferrusin / Royal Concert (1903-1912); Teatre Apolo (1904); Teatre Còmic (1905); Teatre Espanya (1908); Teatre Gayarre (1908); Gran Cafè de Cádiz (1910); Saló Pompeya (1914); Bar Rosales (1917); Cinema Eslava (1924); Teatre Circ Olimpia (1924-1948); Cinema Amèrica (1926); Cinema Avinguda (1930).

Amb tanta instensitat com els teatres, dins d'aquest univers espectacular brillaven els locals dedicats al cabaret, el music-hall, les varietats, el ball i un conjunt de gèneres que tenien en comú la frescor dels espectacles que oferien al públic. També hi destacaven els cafès, on no només es menjava, bevia, conversava i jugava a billar, sinó que també s'assistia a representacions de cabaret o actuacions musicals de gèneres variats.

En aquest cas, elaborar-ne un llistat complet és encara més difícil, però inclouria el Bar Mundial, el Gran Music-Hall Novelty, el Bataclán, el Palacio Trianón, el Salón Venus, el Royal Concert, el Music-Hall Bombay, el Salón de Baile Amaya, el Estambul Dancing, el Shangai Dancing, el Café Chicago, El Tropezón, el Café Lyonés, el Gayarre, el Pompeya, el Nuevo Mundo i el Café Concert Sevilla.

L'atmosfera que s'hi respirava s'estenia vers l'exterior, cap a les terrasses com la del Gran Cafè Español, regentat per Josep Carabén, que feia gala de tenir la més llarga d'Europa. El món de l'espectacle de l'avinguda del Paral·lel abastava de l'escenari a l'espai urbà i caracteritzava tot un sector de la ciutat, tal com succeïa en altres capitals.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel: nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelona. Barcelona: Amarantos, 1993.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona. Lleida: Pagès, 1998.

Badenas i Rico, Miquel. Fets i gent del Poble-Sec i el paral·lel d'abans records i enyorances d'un xicot del barri. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006.

Cabañas Guevara, Luis. Biografía del Paralelo, 1894-1934 recuerdos de la vida teatral, mundana y pintoresca del barrio más jaranero y bullicioso de Barcelona. Barcelona: Memphis, 1945.

Cerdà, Ildefons. Teoría de la construcción de las ciudades. Cerdà y Barcelona. Vol. 1. Madrid: Ministerio para las Administraciones Públicas: Ajuntament de Barcelona, 1991.

Cunill i Canals, Josep. Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel. El teatre de Vodevil a Barcelona (1908-1920). Berga: Centre d'Estudis Musicals del Bergadà «L'Espill», 1999.

Cunill i Canals, Josep. Gran Teatro Espaañol (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Barcelona: Fundació Imprimatur, 2011.

Autors diversos. El Paral·lel. 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat. Catàleg de l’exposició presentada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) entre el 26 d’octubre de 2012 i el 24 de febrer de 2013. Barcelona: CCCB, 2012.

Gabriel, Pere Gabriel. «Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920». A: García Delgado, J. L. (ed.). Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992, p. 61-94.

Gasch, Sebastià. Barcelona de nit: el món de l'espectacle. Barcelona: Selecta,1957. Reedició: Parsifal edicions, 1997.

Molner, Eduard; Albertí, Xavier. Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Viena edicions, 2012.

Zúñiga, Ángel. Barcelona y la noche. Barcelona: José Janés, 1948. Reedició: Parsifal Ediciones, 2011.

1. «Barcelona. Vista del Paralelo y del nuevo Teatro Español».

2. L'avinguda del Paral·lel. fotografia Frederic Ballell

3. El Salón Venus, el Palacio Trianón i el Pabellón Soriano. AFB.

4. El Concert Sevilla i el Café Español. Wolfgang Weber. 1928.

5. Cafè Espanyol. Fotografia de Josep Gaspar Serra. ANC.

6. L'avinguda del Paral·lel. AFB.