Residuals

Jordi Teixidor «el Nou» sembla haver descobert un altre concepte de la teatralitat, lligat a la capacitat que tenen els escenaris de fer possible allò que en la vida és impossible, com —per exemple— viatjar pel pensament d'altres persones. 

 

Teixidor «el Vell» sentia, sens dubte, la fascinació per la llengua però, més que conrear-la, la collia dels altres i la manipulava amb criteris funcionals. Jordi Teixidor el Nou, en canvi, comença la seva singladura amb una llibertat i una saviesa lingüística sorprenents, i darrera cadascuna de les seves paraules es pot veure l'artesà de la paraula, algú que s'embruta realment les mans amb la matèria verbal perquè ha estat capaç de superar l'ordre limitat de les relacions causals immediates i de tergiversar els ordres sintàctics des d'un coneixement profund de la sintaxi. El resultat paradoxal d'aquest procediment és que el discurs dels personatges, en allunyar-se dels criteris de la raó i de la versemblança directa, en fer-se menys raonable i més erràtic, es fa més enraonable, més lliure i més depurat, i assoleix, així, una esplèndida dimensió poética. I, al plaer de llegir-lo, se suma el desig d'escoltar-lo.