Cimbelí

Amb Cimbelí, escrita el 1609, s'inaugura la que ha estat considerada la darrera etapa d'escriptura de William Shakespeare. Aquesta etapa constaria, a més de Cimbelí, d'El conte d'hivern (1610), La tempestat (1611) i Enric VIII (1612). Cimbelí ens apareix immersa en una sèrie de creences que acotxen encara la societat elisabetiana. Shakespeare ens les exposa amb aquesta barreja d'ingenuïtat i d'escepticisme que caracteritzen la murrieria de l'home que sap més enllà dels prejudicis dels seus coetanis i que ni tan sols es pren la molèstia de combatre'ls. Cimbelí, en tot cas, a part del valor intrínsec del seu vers i la seva prosa, ens forneix un riquíssim material d'estudi per a conèixer una sèrie de creences molt més pròximes a nosaltres del que normalment creiem. Imogènia, la filla de Cimbelí, és un dels personatges més cisellats de l'opus shakesperià, dolça, enèrgica, encalçada per l'engany, per l'infortuni i, a més, per l'odi de la seva madrastra. Imogènia, com l'Helena d'A bon fí, tot és camí, és una d'aquestes dones del Renaixement que, precursores de Georges Sand, no dubten a vestir-se d'home per tal de desafiar els convencionalismes d'una societat serradament masclista. Cimbelí havia estat traduïda el 1930 per Carme Monturiol, i el 1942 per Josep M. de Sagarra, segons el text que ara recollim.

Institut del Teatre (Diputació de Barcelona)

Col·lecció popular de teatre clàssic universal ; 14

Barcelona

1982

Paper

Rústica

173

18 x 11 cm

Català

B-12866-1982

84-02-08818-X

Llibre