DescripcióAdrià Gual (1872-1943) va ser una figura cabdal del Modernisme català. Els seus textos teatrals oscil·len entre l'al·legoria (Lluna de neu, 1894, Nocturn, 1895) i l'ambientació contemporània (Morts en vida, 1894, Silenci, 1897). També dramatitza cançons populars (Blancaflor, 1897) i festeja amb el vitalisme (La culpable, 1899, Camí d'Orient, 1901). El 1898 fundà el Teatre Íntim convençut que l'activitat teatral havia de contribuir a la regeneració del país. El 1901 se n'anà a París. Allí va participar en el projecte del Théâtre des Latins i va escriure Misteri de dolor, que, estrenada el 1904, suposà el més gran èxit de l'autor. L'any 1903 va reflotar el Teatre Íntim. Del 1903 al 1913 les obres de Gual oscil·len entre el teatre líric (Espectacles-Audicions Graner), l'admiració per la Commedia dell'Arte (Arlequí vividor, 1912), un cert retorn al naturalisme (Els pobres menestrals, 1908, La pobra Berta, 1907) o el teatre poètic (Donzell qui cerca muller, 1910). Als anys vint, es mantingué atent a les noves tendències escèniques i va conèixer la producció, entre d'altres, de Craig, Diaghilev, Piandello o Capek. A França es va relacionar personalment amb individus de la talla de Vildrac, Copeau, Jouvet, Gémier, Pitoëff, Baty o Lugné-Poe. El 1913 la Mancomunitat li va confiar la direcció de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic. Les memòries de Gual, editades pòstumament (Mitja vida de teatre, 1960), són imprescindibles per conèixer la vida teatral catalana del primer quart de segle.
El pes del simbolisme en l'obra de Gual és remarcable: el Maeterlinck llegendari, que es posa de manifest en «drames musicals» com ara Nocturn, o el més realista, que és la base dels «drames de món» com ara Silenci. En tots dos casos, destaca la presència del no-dit, el pes del secret i del silenci, l'expressió de les correspondències entre la natura i els «estats d'ànima» o la intuïció de la mort. Amb la «Teoria escènica» que precedeix Nocturn, Gual assumeix l'ideal wagnerià d'Art Total i defineix la síntesi de llenguatges com a «conjunt escènic». Aquest conjunt també s'aconsegueix amb el treball integrat dels actors, l'acord entre l'escenògraf i la idea global de l'espectacle o la reforma de les tendències interpretatives. Amb Gual, neix a Catalunya el concepte modern de direcció escènica.
