DescripcióAmb aquest llibre, fruit de les moltes experiències viscudes per Marta Munsó dins del seu estimat món de la dansa –com a ballarina, coreògrafa i professora–, veuen la llum diversos textos escrits en diferents moments i llocs sobre les matèries que va estudiar i treballar durant molts anys amb la dedicació, el rigor i l’autoritat que la caracteritzaven.
El títol de l’obra és prou aclaridor: Aportacions a una metodologia de la dansa. No es tracta, doncs, d’una metodologia pròpiament dita, ja que l’estructura del llibre no és la peculiar d’un treball acadèmic d’aquesta naturalesa, sinó l’esborrany –per dir-ho així– d’una metodologia que Marta Munsó hauria pogut elaborar si la seva mort prematura no li hagués restat el temps necessari.
Tanmateix, el valor d’aquestes «aportacions» constitueix un llegat únic, un referent ple de suggeriments per a tot el professorat de dansa, lluny d’un dictat i d’una metodologia tancats sobre com ensenyar successions de passos encadenats. És un text, en definitiva, que utilitzaran els professors experimentats que voldran reflexionar en forma de seminari, i també els professors novells que voldran conèixer què pensava i com ensenyava una professora d’un gran talent que, unit a la seva natural intuïció, va ser capaç d’escriure i reflexionar sobre l’ensenyament i l’aprenentatge de la dansa amb lucidesa i sinceritat.
La de Marta Munsó (1959-2007) va ser una vida dedicada a la dansa —i, per afinitat, a la múscia, l'altra de les seves grans devocions. El seu recorregut professional, com a ballarina, coreogràfa i mestra, va ser realment notable, tant per la prolongació en el temps com per la categoria i projecció nacional i internacional de la tasca desenvolupada al llarg de la seva vida. Gràcies a una sòlida formació cultural i artística, a una capacitat exquisida per al descobriment i la delectació de tota mena de bellesa, a una intel·ligència oberta als quatre vents del saber i a la possibilitat d'expressar-se en diferents idiomes —parla-va correctament el francès, l'anglès, l'alemany i l'italià, a banda, naturalment, del castellà i el català—, Marta Munsó va poder anar pel món amb el goig íntim que aporta la satisfacció per l'obra ben feta -i així reconeguda.
En l'àmbit de l'ensenyament, Marta Munsó va ser creativa. Al seu coneixement científic del cos i la tècnica, hi afegia una musicalitat igualment científica i molt personal, en què no s'apreciava cap mena de conflicte entre el ritme intern i el ritme extern. Tot semblava fluir de la mateixa font, la sapiència madura i el plaer del joc.
D'haver disposat del temps que, malauradament, no va tenir, la seva contribució a la pedagogia de la dansa clàssica i contemporània hauria pogut ser més àmplia i decisiva.
